ActualidadRelatos

Per la pau / Por la paz. Por Manel Costa

Indubtablement aquell regiment s’havia tornat boig. Com la cosa més natural del món, s’havien desposseït de les seues robes i, totalment nus, ballaven sense cessar al son de la música estranya que produïen certs instruments ocasionalment preparats per a aquest instant. Ells mateixos, al marge del seu enteniment, els havien construït sense adonar-se’n. La batalla continuava amb enardiment, i ells, entre dos focs, ignorant els perills i la situació que travessaven, continuaven ballant inhibits per complet del risc que allò suposava. Tan sols el comandant, vermell d’ira, cridava i cridava per a fer-los tornar a la refrega. Els soldats, amb la seua dansa cadenciosa, però certament alegre, continuaven despreocupats sense fer cas de les serioses advertències que el seu cap els feia. Més bé – podria pensar-se – que s’hi trobaven hipnotitzats i no podien, encara que ho volgueren, tornar a empunyar les armes i lluitar dignament tal com els indicava el seu comandament. Feliçment per a ells, les bales del contrari semblaven respectar-los i ningú s’atrevia a ferir a aquells bells cossos que dansaven entre elles sense donar-los importància.

L’enemic s’adonava de l’actitud que prenien i lentament anaren apagant-se les estampides de guerra, els trets varen emmudir, i aviat anaren contagiant-se d’aquella melodia lenta però subjugant. De seguida els seus cossos també aparegueren nus, i tot units, enemics i enemics, ballaren per sempre, malgrat els insults, advertències, promeses i amenaces que els seus cabdills els feren.

Ningú va morir d’un tret. Diversos ho varen fer d’una pulmonia. Tot s’ha de dir!

Pablo Ruiz Picasso, El rostro de La Paz (segunda versión), 1951

Indudablemente aquel regimiento se había vuelto loco. Como la cosa más natural del mundo, se habían despojado de sus ropas y, totalmente desnudos, bailaban sin cesar al sonido de una música extraña que producía ciertos instrumentos ocasionalmente preparados para ese instante. Ellos mismos, al margen de su entendimiento, los habían construido sin darse cuenta. La batalla continuaba con enardecimiento, y ellos, entre dos fuegos, ignorando los peligros y la situación que atravesaban, continuaban bailando inhibidos por completo del riesgo que aquello suponía. Tan sólo el comandante, rojo de ira, llamaba y llamaba para hacerlos volver a la refriega. Los soldados, con su danza cadenciosa, pero ciertamente alegre, continuaban despreocupados sin hacer caso de las serias advertencias que su jefe les hacía. Más bien —podría pensarse— que se encontraban hipnotizados y no podían, aunque lo quisieran, volver a empuñar las armas y luchar dignamente tal como les indicaba su mando. Felizmente para ellos, las balas del contrario parecían respetarlos y nadie se atrevía a herir a aquellos bellos cuerpos que danzaban, entre ellas, sin darles importancia.

El enemigo se daba cuenta de la actitud que tomaban y lentamente fueron apagándose las estampidas de guerra, los tiros enmudecieron, y pronto fueron contagiándose de aquella melodía lenta pero subyugante. Enseguida sus cuerpos también aparecieron desnudos, y todo unidos, enemigos y enemigos, bailaron para siempre, a pesar de los insultos, advertencias, promesas y amenazas que sus caudillos les hicieron.

Nadie murió de un disparo. Pero varios lo hicieron de una pulmonía ¡Todo hay que decirlo!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *