ActualidadRelatos

El Tramvia que anava a enlloc / El tranvía que iba a ninguna parte. Por Manel Costa

En tal cas, i fóra el que fóra, allò incontestable és que estava ací per molt que els organismes oficials ho desmentiren contínuament. Jo, personalment, ho havia vist, i ningú podria objectar-me el contrari. Aquell que gosara refutar-me tal asserció, l’únic que aconseguiria és la burla i el menyspreu de la gent, perquè tothom estava assabentat de l’afer. Aquell tramvia existia, i no tan sols en la ment del poble, era real i tangible, fins i tot més d’un s’havia atrevit a pujar-hi.

Ningú, en concret, coneixia el seu itinerari. Les seues aparicions eren totalment imprevistes, tan aviat ho feia pel centre de la ciutat, com pels barris perifèrics i suburbis, encara que sempre hi havia algú que, sembla ser, sí que sabia on i quan tenia la seua pròxima parada. Eren hòmens desesperats i humanament enfonsats. El misteriós tramvia tan sols arreplegava éssers en aquestes circumstàncies.

Era completament blanc i el seu grinyolar de rodes peculiar feia comprendre que el seu estat era vertaderament llastimós; la seua edat havia de ser avançada per la ronseria de la seua marxa, si bé, per altra banda, destacava la seua total seguretat.

Aquestes persones, que deliberadament pujaven a l’atraient (per misteriós) vehicle, mai més se’n va tornar a saber res. Això preocupava tremendament el populatxo, que demanava insistentment que les autoritats prengueren cartes en l’assumpte. Temien que més tard o més aviat, algun ser volgut desapareguera amb destí desconegut (cosa que freqüentment succeïa). En ocasions, encara escasses, els familiars del subjecte que anava a emprendre el viatge sense retorn, aconseguien, per casualitat, localitzar una estoneta abans de l’encontre el personatge desgraciat, llavors es contemplaven escenes terriblement commovedores. Però mai assolien impedir-ne la marxa; els esdeveniments presumibles i punyents se succeïen sense que ningú, ni la mateixa llei, poguera impedir-ho.

La freqüència del trajecte era d’allò més desconcertant, igual en un dia apareixia tres o quatre vegades (en llocs totalment diferents i dispars), com en diversos dies no teníem notícies d’ell.

La meua curiositat era superada per la meua prudència, i per això encara no havia pujat a tan misteriós transport. Tal volta, en data propera, i quan les preocupacions m’empenyen, acumule forces per a fer-ho, encara que potser llavors intente desesperadament evitar-ho sense aconseguir-ho.

He pensat que em compraré una bicicleta amb la voluntat d’evitar eixe perill tan estult.

Marcel Duchamp junto a su obra dadaísta Rueda en bicicleta

En tal caso, y fuera lo que fuera, lo incontestable es que estaba aquí por mucho que los organismos oficiales lo desmintieran continuamente. Yo, personalmente, lo había visto, y nadie podría objetarme lo contrario. Aquel que osara refutar mi aserto, lo único que conseguiría es la burla y el desprecio de la gente; porque todo el mundo estaba enterado del asunto. Aquel tranvía existía, y no sólo en la mente del pueblo, era real y tangible, incluso más de uno se había atrevido a subir.

Nadie, en concreto, conocía su itinerario. Sus apariciones eran totalmente imprevistas, tan pronto lo hacía por el centro de la ciudad, como por los barrios periféricos o suburbios; aunque siempre había alguien que, parece ser, sí sabía dónde y cuándo tenía su próxima parada. Eran hombres desesperados y humanamente hundidos. El misterioso tranvía sólo recogía seres en estas circunstancias.

Era completamente blanco y su chirriar de ruedas peculiar hacía comprender que su estado era verdaderamente lastimoso; su edad debía ser avanzada por la deriva de su marcha, si bien, por otra parte, destacaba su total seguridad.

De estas personas que, deliberadamente subían al atrayente (por misterioso) vehículo, nunca más se volvió a saber nada. Esto preocupaba tremendamente al populacho, que pedía insistentemente que las autoridades tomaron cartas en el asunto. Temían que más tarde o más temprano, algún ser querido desapareciera con destino desconocido (lo que frecuentemente sucedía). En ocasiones, aunque escasas, los familiares del sujeto que iba a emprender el viaje sin retorno, conseguían, por casualidad, localizar, unos momentos antes del encuentro, al personaje desgraciado; entonces se contemplaban escenas terriblemente conmovedoras. Pero nunca lograban impedir su marcha; los eventos presumibles y punzantes se sucedían sin que nadie, ni la misma ley, pudieran impedirlo.

La frecuencia de sus apariciones era de lo más desconcertante, igual en un día se mostraba tres o cuatro veces (en lugares totalmente diferentes y dispares), como en varios días no teníamos noticias de él.

Mi curiosidad era superada por mi prudencia, y por eso aún no había subido a tan misterioso transporte. Tal vez, en fecha próxima, y ​​cuando las preocupaciones me empujen, acumule fuerzas para hacerlo, aunque quizás entonces intente desesperadamente evitarlo sin conseguirlo.

He pensado que me compraré una bicicleta con la voluntad de evitar ese peligro tan estulto.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *