ActualidadRelatos

Correspondència / Correspondencia. Por Manel Costa

Benvolguts desconeguts,

Pot ser que vosaltres mateixos vos pregunteu qüestions que malauradament tan sols vosaltres podeu contestar-vos; motiu pel qual veig innecessari preguntar-vos a cegues per a, indefugiblement, rebre respostes cegues.

Motivacions simples i planes a part, el perquè d’aquesta missiva (diguem-li entre nosaltres, perquè no s’ofenga, “comunicat”) és més que res demostrar-vos, humiliar-vos i, si accediu, salvar-vos de la bogeria causada per la vida en la qual esteu immersos i de la qual, probablement, no pugueu eixir sense ajuda. Jo em resistia a oferir-vos-en la meua, perquè segurament el vostre orgull innat rebutjaria de pla tal oferiment. Jo, afortunadament, he trobat el camí en la vida que porta, valga la paradoxa, a la vida. Vosaltres, morts en vida, vegeteu en la rutina que dissortadament us preparen el vostres “jo”, als quals seguiu impunement i sense esbrinar el que es proposen. 

Torne a dir-vos que el camí que he trobat, el qual òbviament no és el vostre, ja que en ell no us he vist, està sembrat de res, la qual cosa el fa més atraient i suggestiu, perquè seràs tu el que amb el teu caire i personalitat adobaràs i sembraràs a la teua imatge i semblança. És a dir, faràs, com va dir el poeta, camí al caminar, sense usar el dels altres.

En l’actualitat, i per a mi, tal volta tan sols sigueu coses estranyes i indefinides, les quals, per desgràcia, atés el meu curt vocabulari (tanmateix crec que suficient) em siga impossible anomenar. 

La ciència, amics meus (frase feta, que no intencionada), és una màquina que alhora que per una part llança nous impulsos i ímpetus, per l’altra, com el cèlebre Saturn, se’ls va menjant.

Les complexitats pròpies de la vostra vida, són això, simples complexitats relatives, les quals, per fortuna, naixen i moren en vosaltres mateixos, sense que cap individu sublim com jo tinga la venturosa desgràcia de compartir-les. No és que em considere superior a la vostra inferioritat (perquè, a més a més de no ser just, estaria a l’abast de qualsevol), ni que tinga ànsies de grandesa (la qual cosa, per altra banda, no molesta cap mortal, i com a tal, jo l’anhele amb totes les meues forces), sinó que resulta que genèticament sóc molt superior a tot el vostre “jo unit”; perquè, per mal que vos pese, és indescriptible la imatge tan deplorable que doneu al món (encara que en aquesta ocasió, el món únicament siga jo). La vostra sarna mental es contagia i pul·lula per la societat impregnant-hi tot ésser vivent, i encara més, a tot aquell que per atzar, deixadesa, desídia o candidesa encara no està contaminat.

Espere que us recolliu en vosaltres mateixos fent un acte de contrició, però no un acte breu i superficial, no, heu d’aprofundir en allò més recòndit de vosaltres per a poder traure allò que mai trobareu en els altres. Heu d’extraure tot el vostre “jo”, i si és necessari donar-li la volta com un calamar i netejar-lo d’impureses “lògiques” i “situacions raonables”. Traure, insistisc, tota la incongruència, tota la mentida, tota la hipocresia i enlairar-les, i acomiadar-se’n.

De tant en tant plore quan els altres riuen, de tant en tant pixe de ràbia i impotència, tractant de sobreviure com a ésser, com a individu, singularitzant la meua personalitat fins a extrems per vosaltres rebutjats (de la qual cosa, feliçment, m’alegre). El món (des del meu elevat seient) és un albelló, un albelló ara divertit ara depriment, que us brinda les seues flors mústigues, marcides i sobrecarregades de mini i plom, d’urani enriquit per les bosses penitents dels beats immadurs. Les doctrines són tan falses com els mateixos enganys de la memòria col·lectiva. Mai una mentida tan gran va mostrar tan gran veritat. La iniquitat de la gent (entre les quals, per descomptat, us incloc a vosaltres) m’ha ocasionat, em continua ocasionant, i, desafortunadament, continuaran ocasionant-me, trastorns psíquics, inseguretats, restes de moments de lucidesa. Eixa és la vostra culpa, i eixa, per tant, és la vostra penitència; i no espereu que jo us ajude a suportar-la, ja que la porte damunt pel vostre pecat.

Esteu buits, perquè viviu per mentir i per a les mentides, sou petulants i, alhora, innocus en els vostres actes; sou actors consumats (us ve d’herència), però jo més tard o més aviat, us jutjaré i irremeiablement us condemnaré a suportar-vos a vosaltres mateixos, sense caretes, sense les set caretes del poeta, i tal cosa serà una insofrible veritat davant de les vostres ments.

Tal vegada en els vostres avatars —els quals, afortunadament, desconec— heu aconseguit, fent petits bots mentals, albirar un camí brillant i esponjós d’idees; doncs bé, si us fixeu bé, allà em trobareu nu de cos i d’ànima, gravitant entre núvols de paper que jo mateix hauré confeccionat amb els vostres futurs primigenis i impossibles. Tan sols us demane que no supliqueu consells, no em mostreu penediments, perquè segurament el meu rancor us enfonsaria encara més, i us bolcaria en una infinitat de passions i turbulències que acabaria deixant-vos cecs de colors. Jo, durant molt de temps, em vaig trobar com un nàufrag que s’amaga quan percep la fusta, el tronc de la salvació. L’expiació pot ser llarga i crear, alhora, una altra penitència.

Probablement estareu pensant en quin gran moment m’heu conegut, cosa que jo no puc dir de vosaltres, emperò, si subtil intel·ligència comporta una bona dosi de perdó i humilitat, no per això deixa de ser orgullosa amb aquells que per la seua incapacitat moral es deixen arrossegar pel costumisme de la gent que a tan alt grau de baixesa ha portat la humanitat, la qual, efectivament, cada volta és més inhumana.

La llibertat del cos és insignificant davant la llibertat de la ment, encara que no per això hem de menysprear la primera, que per a mi és tan important o més que la de la ment, o millor, sense l’una no existeix l’altra, o encara més exacte: l’una implica l’altra. Em compreneu, estimats desconeguts? Esteu… i la veritat no sé per a què! Quan s’està, s’està amb totes les conseqüències, i vosaltres, pel que em demostreu, no us veig més que en el no-res. I quan us veig, us veig tímids i acomplexats, fins i tot, poregosos. Passareu sense pena ni glòria, tant és així que per a vosaltres no sereu els únics, i eixa és la premissa principal per a la bona marxa del cos i de la ment (això és una mentida pietosa). No confongueu aquests mots i us els apropieu per a excusar els vostres interessos.

Quan, en certa manera, recorde com de podrit estava antany, i com de net, nítid i incòlume em trobe ara, em venen vertaderes ganes de vomitar la vostra fe, la vostra esperança i la vostra caritat. Quan us veig per camins diferents dels meus, torne a tindre el mateixos desitjos…

Existeix quelcom més cruel que el dubte, que la inseguretat?… Tan sols la certesa equivocada és més atroç.

Jo us demanaria que us acollíreu en el meu si, ja que malauradament (per a vosaltres) no podeu fer-ho en la meua ànima, però us advertisc, per endavant, que aquell que em seguisca haurà de precedir-me perquè el vigile i puga perpetuar la seua epopeia en la història  (abominable i de fets execrables), i així, tots aquells que es troben en el vostre mateix cas en un futur semblant, puguen lliurement, i amb total seguretat, optar per la via més idònia, per a, una volta decidida, menysprear-la a consciència.

Dit això, tan sols em queda dir-vos una petita cosa més: Per què no se’n aneu a fer la mà?

Ernest Hemingway junto a su máquina de escribir

Estimados desconocidos.

Puede que vosotros mismos os preguntéis cuestiones que, desgraciadamente, sólo vosotros podéis contestaros; por lo que veo innecesario preguntaros a ciegas para, inevitablemente, recibir respuestas ciegas.

Motivaciones simples y planas aparte, el porqué de esta misiva (llamémosle entre nosotros, para que no se ofenda, “comunicado”) es más que nada demostraros, humillaros y, si accedéis, salvaros de la locura causada por la vida en la que estáis inmersos y de la que, probablemente, no podáis salir sin ayuda. Yo me resistía a ofreceros la mía, porque seguramente vuestro orgullo innato rechazaría de plano tal ofrecimiento. Yo, afortunadamente, he encontrado el camino en la vida que lleva, valga la paradoja, a la vida. Vosotros, muertos en vida, vegetáis en la rutina que desgraciadamente os preparan vuestros «yo», a los que seguís impunemente y sin averiguar lo que se proponen.

Vuelvo a deciros que el camino que he encontrado, el cual obviamente no es el vuestro, ya que en él no os he visto, está sembrado de nada, lo que lo hace más atrayente y sugestivo; porque serás tú el que con tu carácter y personalidad adobarás y sembrarás a tu imagen y semejanza. Es decir, harás, como dijo el poeta, camino al andar, sin usar el de los demás.

En la actualidad, y para mí, tal vez tan sólo seáis cosas extrañas e indefinidas, las cuales, por desgracia, dado mi corto vocabulario (sin embargo creo que suficiente) me sea imposible nombrar.

La ciencia, amigos míos (frase hecha, que no intencionada), es una máquina que a la vez que por una parte lanza nuevos impulsos e ímpetus, por el otro, como el célebre Saturno, se los va comiendo.

Las complejidades propias de vuestra vida, son eso, simples complejidades relativas, las cuales, por fortuna, nacen y mueren en vosotros mismos, sin que ningún individuo sublime como yo tenga la venturosa desgracia de compartirlas. No es que me considere superior a vuestra inferioridad (porque, además de no ser justo, estaría al alcance de cualquiera), ni que tenga ansias de grandeza (lo que, por otra parte, no molesta a ningún mortal, y como tal, yo lo anhelo con todas mis fuerzas), sino que resulta que genéticamente soy muy superior a todo vuestro «yo unido»; porque, por mal que os pese, es indescriptible la imagen tan deplorable que dais al mundo (aunque en esta ocasión, el mundo únicamente sea yo). Vuestra sarna mental se contagia y pulula por la sociedad impregnando a todo ser viviente, y aún más, a todo aquél que por azar, dejadez, desidia o candidez aún no está contaminado.

Espero que os recojáis en vosotros mismos haciendo un acto de contrición, pero no un acto breve y superficial, no, debéis profundizar en lo más recóndito de vosotros para poder sacar lo que nunca encontraréis en los demás. Debéis extraer todo vuestro «yo», y si es necesario darle la vuelta como un calamar y limpiarlo de impurezas «lógicas» y «situaciones razonables». Sacad, insisto, toda la incongruencia, toda la mentira, toda la hipocresía y lanzarlas al aire y despedíos de ellas.

De vez en cuando lloro cuando los demás ríen, de vez en cuando meo de rabia e impotencia, tratando de sobrevivir como ser, como individuo, singularizando mi personalidad hasta extremos por vosotros rechazados (de lo cual, felizmente, me alegro). El mundo (desde mi elevado asiento) es un sumidero, un sumidero ora divertido ora deprimente, que os brinda sus flores mustias, marchitas y sobrecargadas de minio y plomo, de uranio enriquecido por las bolsas penitentes de los beatos inmaduros. Las doctrinas son tan falsas como los mismos engaños de la memoria colectiva. Nunca una mentira tan grande mostró tan gran verdad. La iniquidad de la gente (entre las que, por supuesto, os incluyo a vosotros) me ha ocasionado, me sigue ocasionando, y, desafortunadamente, continuará ocasionándome, trastornos psíquicos, inseguridades, restos de momentos de lucidez. Esa es vuestra culpa, y esa, por lo tanto, es vuestra penitencia; y no esperéis que yo os ayude a soportarla, ya que la lleváis encima por vuestro pecado.

Estáis vacíos, porque vivís para mentir y para las mentiras, sois petulantes y, al mismo tiempo, inocuos en vuestros actos; sois actores consumados (os viene de herencia), pero yo más pronto o más tarde os juzgaré e irremediablemente os condenaré a soportaros a vosotros mismos, sin caretas, sin las siete caretas del poeta, y tal cosa será una insufrible verdad ante vuestras mentes.

Tal vez en vuestros avatares —los cuales, afortunadamente, desconozco— habéis conseguido, haciendo pequeños botes mentales, vislumbrar un camino brillante y esponjoso de ideas; pues bien, si os fijáis bien, allí me encontraréis desnudo de cuerpo y de alma, gravitando entre nubes de papel que yo mismo habré confeccionado con vuestros futuros primigenios e imposibles. Sólo os pido que no supliquéis consejos, no me mostréis arrepentimientos, porque seguramente mi rencor os hundiría aún más, y os volcaría en un sinfín de pasiones y turbulencias que acabarían dejándoos ciegos de colores. Yo, durante mucho tiempo, me encontré como un náufrago que se esconde cuando percibe la madera, el tronco de la salvación. La expiación puede ser larga y crear, al mismo tiempo, otra penitencia.

Probablemente estaréis pensando en qué gran momento me habéis conocido, lo que yo no puedo decir de vosotros; sin embargo, si sutil inteligencia conlleva una buena dosis de perdón y humildad, no por ello deja de ser orgullosa con aquellos que por su incapacidad moral se dejan arrastrar por el costumbrismo de la gente que a tan alto grado de bajeza ha llevado a la humanidad, la que, efectivamente, cada vez es más inhumana.

La libertad del cuerpo es insignificante ante la libertad de la mente, aunque no por ello debemos despreciar la primera, que para mí es tan importante o más que la de la mente, o mejor, sin la una no existe la otra, o aún más exacto: una implica la otra. ¿Me comprendéis, queridos desconocidos? ¡Estáis…!, ¿y la verdad no sé para qué! Cuando se está, se está con todas las consecuencias, y vosotros, por lo que me demostráis, no os veo más que en la nada. Y cuando os veo, os veo tímidos y acomplejados, incluso, miedosos. Pasaréis sin pena ni gloria, tanto es así que para vosotros no seréis los únicos, y esa es la premisa principal para la buena marcha del cuerpo y de la mente (esto es una mentira piadosa). No confundáis estas palabras y os las apropiéis para excusar vuestros intereses.

Cuando, en cierto modo, recuerdo cómo de podrido estaba antaño, y cómo de limpio, nítido e incólume me encuentro ahora, me vienen verdaderas ganas de vomitar vuestra fe, vuestra esperanza y vuestra caridad. Cuando os veo por caminos distintos de los míos, vuelvo a tener los mismos deseos…

¿Existe algo más cruel que la duda, que la inseguridad…? Sólo la certeza equivocada es más atroz.

Yo os pediría que os acojáis en mi seno, ya que desgraciadamente (para vosotros) no puedo hacerlo en mi alma; pero os advierto, de antemano, que aquel que me siga deberá precederme para que lo vigile y pueda perpetuar su epopeya en la historia (abominable y de hechos execrables), y así, todos aquellos que se encuentren en vuestro mismo caso en un futuro similar, puedan libremente, y con total seguridad, optar por la vía más idónea, para, una vez decidida, despreciarla a conciencia.

Dicho esto, sólo me queda deciros una pequeña cosa más: ¿por qué no os vais a tomar por el saco?

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *