ActualidadRelatos

L’avi matern / El abuelo materno. Por Manel Costa

Tenim a casa un avi per part de mare que no sabem a qui pertany. El veiem tots els dies, el saludem, ens tutegem i tot, fins i tot mengem a la mateixa taula, però no sabem qui és. Li hem preguntat infinitat d’ocasions i infinitat de vegades ens ha contestat amb evasives. Ens estem empipant, eixa és la veritat. Arribarà un dia, no ho dubtem, que se’ns unflen els nassos i el públic, en general (tampoc és qüestió de personalitzar), ens title de nassuts. Li hem advertit que qualsevol dia d’aquests l’agafem i l’abandonem impunement en qualsevol benzinera. Però ell se’n riu, riu sense parar quan sent les nostres queixes, i això posa molt nerviós fins i tot el ser més temperat.

Fa uns quants dies tots el matins a la seua habitació; la veritat és que li ixen uns dies boníssims, els recobreix de llana d’ovella i més tard els posa una pinta andalusa que els dóna una aparença bromista i graciosa; són, efectivament, dies lluminosos i molt alegres. Però, malgrat això, ens estem cansant, està esgotant la nostra paciència, i temem que les nostres reaccions siguen massa violentes.

Un dia, de data ignorada, ens vam asseure tota la família al seu voltant i tractarem de posar les coses en net. Li preguntarem, li exigirem, intentarem raonar, però ell, argüint necessitats fisiològiques, va desaparéixer a l’instant. Allà, sols, mirant-nos els uns als altres i els altres als uns, plorarem la nostra amarga derrota.

El nostre pare es nega a donar-li menjar, però ell, arterament, es procura menjar que, sembla ser, li facilita el veïnat. Protestem massivament i efusivament davant l’Associació de Veïns, però es declara incompetent en l’assumpte.

Recordem que fou antany quan l’avi, sense avisar, es va colar en la nostra vivenda i en les nostres vides. Al principi, amb les presses, no li donàvem més importància. Ja marxarà  – pensàvem –, mes, a poc a poc, s’endinsava més i més en els nostres afers interns, i arribà el moment que ens demanà un llit i un got de llet; ma mare, mare molt mare per cert, li va donar el llit i la llet. Ací, ací va ser quan vam asseure un precedent, i, no és per res, però… han vist, vostés, un precedent assegut? és allò més còmic que es puguen imaginar, fins al punt que, atés la gràcia que tenia, desistirem de retreure a la nostra mare per aquell fet tan incriminatori. Des de llavors ens té trastocats amb les seues exigències, res li és suficient, tot li sap a poc, exigeix i exigeix sense donar res a canvi. Estem decidits a enfrontar-nos a ell, exposar-li la realitat i dir-li que es busque una altra llar, que nosaltres ja tenim un avi matern, que ho sentim però que és impossible tindre’l per més temps en casa nostra. Serem durs i inflexibles, ja que són molts anys d’aguantar un ser que no coneixem de res.

En fi, esperem tindre les forces suficients per a aconseguir-ho algun dia.

Vincent Van Gogh, Anciano en pena, 1890

Tenemos en casa un abuelo, por parte de madre, que no sabemos a quién pertenece. Lo vemos todos los días, le saludamos, nos tuteamos y todo, incluso comemos en la misma mesa, pero no sabemos quién es. Le hemos preguntado infinidad de ocasiones e infinidad de veces nos ha contestado con evasivas. Nos estamos enfadando, esa es la verdad. Llegará un día, no lo dudamos, que se nos hinchen las narices y el público en general (tampoco es cuestión de personalizar), nos tilde de narizotas. Le hemos advertido que cualquier día de estos lo cogemos y lo abandonamos impunemente en cualquier gasolinera. Pero él se ríe, ríe sin parar cuando escucha nuestras quejas, y eso pone muy nervioso incluso el ser más templado.

Hace unos días todas las mañanas en su habitación; la verdad es que le salen unos días preciosos, los recubre de lana de oveja y más tarde les pone una peineta andaluza que les da una apariencia muy alegre y graciosa; son, efectivamente, días luminosos y muy tonificantes. Pero, a pesar de ello, nos estamos cansando, está agotando nuestra paciencia, y tememos que nuestras reacciones sean demasiado violentas.

Un día, de fecha ignorada, nos sentamos toda la familia a su alrededor y tratamos de poner las cosas en su sitio. Le preguntamos, le exigimos, intentamos razonar, pero él, arguyendo necesidades fisiológicas, desapareció al instante. Allí, solos, mirándonos unos a otros y los otros a los unos, lloramos nuestra amarga derrota.

Nuestro padre se niega a darle de comer, pero él, arteramente, se procura comida que, parece ser, le facilita el vecindario. Protestamos masivamente y efusivamente ante la Asociación de Vecinos, pero se declara incompetente en el asunto.

Recordemos que fue antaño cuando el abuelo, sin avisar, se coló en nuestra vivienda y en nuestras vidas. Al principio, con las prisas, no le dábamos más importancia. Ya se irá — pensábamos—; mas, poco a poco, se adentraba más y más en nuestros asuntos internos, y llegó el momento en que nos pidió una cama y un vaso de leche; mi madre, madre muy madre por cierto, le dio la cama y la leche. Aquí, aquí fue cuando sentamos un precedente, y, no es por nada, pero… ¿han visto, ustedes, un precedente sentado?, es lo más cómico que se puedan imaginar, hasta el punto que, dado la gracia que tenía, cejamos de reprochar a nuestra madre aquel hecho tan incriminatorio. Desde entonces nos tiene trastornados con sus exigencias, nada le es suficiente, todo le sabe a poco, exige y exige sin dar nada a cambio. Estamos decididos a enfrentarnos a él, a exponerle la realidad y decirle que se busque otro hogar, que nosotros ya tenemos un abuelo materno, que lo sentimos pero que es imposible tenerlo por más tiempo en casa. Seremos duros e inflexibles, ya que son muchos años de aguantar un ser que no conocemos de nada.

En fin, esperamos tener las fuerzas suficientes para lograrlo algún día.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *