ActualidadRelatos

Bufonades / Bufonada. Por Manel Costa

Des de la meua cambra, amb la porta mig oberta i assegut a la vora del llit, he estat observant els moviments precisos de la meua família. Unes tonalitats ataronjades banyaven suaument i amb –el meu entendre– estima i delicadesa, les parets i el sostre de l’estança, on pràcticament tota la família s’ocupava a distraure’s, ja que era impossible eixir al carrer un dia tan desagradablement calorós.

Per una estona, fins i tot m’ha paregut veure’m a mi. Estava assegut darrere de mon pare i, amb gran alegria per part de la resta de la família que m’observava, feia ganyotes monstruoses i burlesques; cosa que, dintre d’eixa hipòtesi, més tard segur que em  retrauria. El cas és que comencí a pensar que era igual fer-les davant de tots com fer-les al bany, sol, davant de l’espill, i quan saps positivament que ningú, absolutament ningú, pot veure’t. Però… alhora, em podia dir que, a la fi, era el mateix, perquè estava segur que més tard o més aviat ho contaria a tots, és més, repetiria aquestes bajanades, i, malauradament, et serien aplaudides i festejades. No vol dir això que et prengueren per un retardat mental, no, perquè tots sabien que la meua intel·ligència i serietat en el tracte eren extremadament acurades. Moltes voltes, mon pare, el meu propi pare, tan adust i sec ell, havia dit en reunions familiars que l’únic membre seriós de la família era jo. Això, sempre m’havia donat una seguretat enorme davant els meus enfrontaments normals amb una societat reticent a acollir en el seu si persones singularment normals i grises com jo. 

Ja al col·legi, els altres xiquets, àdhuc els professors, em solien cridar l’atenció per la meua serietat i la meua prematura maduresa. Emperò tot això no era cap obstacle perquè en certs moments i circumstàncies especials, oferira al meu públic (el qual en més d’una ocasió m’ho havia demanat insistentment) eixe repertori de ganyotes ridícules que, gràcies al temps i a la constància, havia aprés i perfeccionat.

També és veritat que al meu treball, els meus superiors en més d’una ocasió m’havien recriminat per pertorbar la marxa dels meus companys de feina i espantar els clients, els quals (més bé pel seu curt enteniment) no acceptaven de bona gana les meues gracioses ganyotes.

Encara que pensant-ho bé, tampoc necessitava eixir del meu cercle familiar per a poder esplaiar-me en el meu favorit entreteniment. Amb eixa mica d’alleujament diari, la meua vida s’omplia de felicitat. 

És probable que dit o contat així, no deixe massa mossa en el vostre cor… però… allà vosaltres, éssers insensibles, adormits i apàtics!

Egon Schiele, Autorretrato con chaleco amarillo, 1914

Desde mi habitación, con la puerta entreabierta y sentado en el borde de la cama, he estado observando los movimientos precisos de mi familia. Unas tonalidades anaranjadas bañaban suavemente y con —en mi opinión— amor y delicadeza, las paredes y el techo de la estancia; donde prácticamente toda la familia se ocupaba en distraerse, ya que era imposible salir a la calle un día tan desagradablemente caluroso.

Por un rato, incluso me ha parecido verme a mí. Estaba sentado detrás de mi padre y, con gran alegría por parte del resto de la familia que me observaba, hacía muecas monstruosas y burlescas; algo que, dentro de esa hipótesis, más tarde seguro que me reprocharía. El caso es que empecé a pensar que era igual hacerlas ante todos, que hacerlas en el baño, solo, delante del espejo, y cuando sabes positivamente que nadie, absolutamente nadie, puede verte. Pero… al mismo tiempo, me podría decir que, al final, era lo mismo, porque estaba seguro, que más pronto o más tarde lo contaría a todos; es más, repetiría estas tonterías, y, desgraciadamente, serían aplaudidas y festejadas. No quiere decir esto que me tomaran por un retrasado mental, no, porque todos sabían que mi inteligencia y seriedad en el trato eran extremadamente precisas. Muchas veces, mi padre, mi propio padre, tan adusto y seco él, había dicho en reuniones familiares que el único miembro serio de la familia era yo. Esto, siempre me había dado una seguridad enorme ante mis enfrentamientos normales, con una sociedad reticente a acoger en su seno personas singularmente normales y grises como yo.

Ya en el colegio, los otros niños, incluso los profesores, me solían llamar la atención por mi seriedad y mi prematura madurez. Empero con todo, esto no era obstáculo para que en ciertos momentos y circunstancias especiales, ofreciera a mi público (el mismo que en más de una ocasión, me lo había pedido insistentemente) ese repertorio de muecas ridículas que, gracias al tiempo y la constancia, había aprendido y perfeccionado.

También es verdad que en mi trabajo, mis superiores en más de una ocasión me habían recriminado por perturbar la marcha de mis compañeros de trabajo y asustar a los clientes, los cuales (más bien por su corto entendimiento) no aceptaban de buena gana mis graciosas muecas.

Aunque pensándolo bien, tampoco necesitaba salir de mi círculo familiar para poder explayarme en mi favorito entretenimiento. Con ese pequeño alivio diario, mi vida se llenaba de felicidad.

Es probable que dicho o contado así, no deje demasiada mella en vuestro corazón…, pero… allá vosotros, ¡seres insensibles, dormidos y apáticos!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *