A la recerca de la igualtat per mitjà de la forma / En busca de la igualdad mediante la forma. Por Manel Costa, con ilustraciones de Kolo
Vaig ser un home preocupat per copsar les mesures de les formes. Em trobava summament obsessionat per l’estretor de certs buits, per omplir-los amb les proporcions de les coses. Això, que podria paréixer una bogeria, era en mi producte d’una sèrie de meditacions i conjectures tremendament llargues i conseqüents.
La meua idea consistia d’omplir tot l’espai buit, però no amb objectes sinó amb les seues dimensions, per així, una volta acomplit tal propòsit, poder acoblar qualsevol cos a l’espai desitjat. És a dir, furtar el volum dels ens materials.
En un principi les coses no eixien tal com jo esperava (encara la perfecció que dóna la pràctica estava absent), però tan prompte l’experiència i el costum foren llimant equívocs i errors, les coses començaren a funcionar amb una suavitat i celeritat sorprenent. El més difícil d’aconseguir fou desposseir de mesures els éssers humans. Aquests, en bona lògica (si bé relativa i errònia), s’hi oposaven, ja que sabien els problemes que la manca d’escales, calibres o dimensions els produiria. El que no assolien a veure, a atalaiar, a albirar, a comprendre, eren els beneficis que aquesta situació els suposaria. Com sempre, l’home necessitava ser empentat per a canviar, per a eixir del seu entorn. Com sempre, l’home, tan aviat es veié fora del seu context habitual (encara que transitori) es va tirar mà a les seues vergonyes per a cobrir-les (eixes vergonyes que el temps i el lloc canvien constantment); cadascú tapava allò que creia que havia d’amagar al seu enemic (perquè en eixos tràngols de nuesa, tots, absolutament tots, són enemics): els seus costums, la seua innocència, la seua saviesa, els seus propòsits, els seus records, les seues vacil·lacions, les seues volences, els seus anhels, etcètera. Una vegada al lloc on tots es trobaven desproveïts de mesures, van adonar-se que tots, sense excepció, eren iguals.
La meua errada fou tremenda. L’Univers es va omplir de rialles de satisfacció insalubre i de sanglots d’igualtat. L’eternitat fou petita per acollir els gemecs, les queixes, les fatuïtats. I aquests mateixos gemecs s’ompliren amb nous plors, amb noves rialles. I la meua ment, on tot estava, va esclatar sense possibilitat de recomposició.
Ja m’ho deia ma mare: “fill, no t’oblides de raspallar-te les pestanyes abans de gitar-te”.
Fui un hombre preocupado por captar las medidas de las formas. Me encontraba sumamente obsesionado por la estrechez de ciertos vacíos, para llenarlos con las proporciones de las cosas. Esto, que podría parecer una locura, era en mí producto de una serie de meditaciones y conjeturas tremendamente largas y consecuentes.
Mi idea consistía en rellenar todo el espacio vacío, pero no con objetos sino con sus dimensiones, para así, una vez cumplido tal propósito, poder acoplar cualquier cuerpo en el espacio deseado. Es decir, hurtar el volumen de los entes materiales.
En un principio las cosas no salían como yo esperaba (aunque la perfección que da la práctica estaba ausente), pero tan pronto la experiencia y la costumbre fueron limando equívocos y errores, las cosas empezaron a funcionar con una suavidad y celeridad sorprendente. Lo más difícil de conseguir fue despojar de medidas a los seres humanos. Estos, en buena lógica (si bien relativa y errónea), se oponían, ya que sabían los problemas que la falta de escalas, calibres o dimensiones les produciría. Lo que no alcanzaban a ver, a otear, a vislumbrar, a comprender, eran los beneficios que esta situación les supondría. Como siempre el hombre necesitaba ser empujado para cambiar, para salir de su entorno. Como siempre, el hombre, tan pronto se vio fuera de su contexto habitual (aunque transitorio) echó mano a sus vergüenzas para cubrirlas (esas vergüenzas que el tiempo y el lugar cambian constantemente); cada uno tapaba lo que creía que tenía que esconder a su enemigo (porque en esos trances de desnudez, todos, absolutamente todos, son enemigos): sus costumbres, su inocencia, su sabiduría, sus propósitos, sus recuerdos, sus vacilaciones, sus querencias, sus anhelos, etcétera. Una vez en el lugar donde todos se encontraban desprovistos de medidas, se dieron cuenta de que todos, sin excepción, eran iguales.
Mi error fue tremendo. El Universo se llenó de risas de satisfacción insalubre, de sollozos y de igualdad. La eternidad fue pequeña para acoger los gemidos, las quejas, las fatuidades. Y estos mismos gemidos se llenaron con nuevos llantos, con nuevas risas. Y mi mente, donde todo estaba, estalló sin posibilidad de recomposición.
Ya me lo decía mi madre: «hijo, no te olvides de cepillarte las pestañas antes de acostarte».