Abstraccions / Abstracciones. Por Manel Costa

“Els meus ulls, mig oberts i plorosos per la llum intensa que els colpeja, veuen la música horrible que fa dansar les persones amb macabres escarufs.

Per això…

Voldria abastar la immensitat del Tot per a masegar-lo i reduir-lo al no-res.

Voldria plorar els meus errors, que són els de tots, ja que no puc esborrar-los.

Voldria sentir perfums imperceptibles, per a poder, amb ells, commoure el destí que, una vegada marcat, és impossible alterar.

Quede quiet i insensible, temorós i amb ànsies de cridar, però la prudència m’ho impedeix, m’ho impedeix també la raó; per això em trobe arrupit i sol en l’univers com a racó.

Tem que m’arrenquen de la meua vida, que em desposseïsquen de la meua ment, que em desintegren sense cap possibilitat de retrobament.

Desitge convertir-me en aire i ser angoixa i goig, o no, millor consol, tan sols consol. I continuar, seguir arrupit esperant que jo arribe per a tendir-me la mà amiga.

Anhele fondre’m en plors i rialles.

Pretenc convertir la comèdia en vida, o a l’inrevés, la vida en comèdia.

Desitge córrer el vel i mostrar la realitat que tots cerquem.

Vull amar els odiats, sense oblidar els ja estimats.

Espere arreplegar allò caigut i elevar-ho al cel.

Exigisc sostindre amb la meua esquena el sac de la vanitat per a després llançar-lo al buit, on mai trobarà el fi de la seua caiguda.

Suplique acaronar, amb les meues insignificants mans, la premissa del tot.”En tota la meua vida, que no ha estat curta, no he llegit quelcom tan dolent, tan petulant, tan angoixosament repel·lent, tan dolç, tan embafadorament melat que m’han eixit càries al cervell; el tipus aquest és tan presumptuós que és capaç de lligar-se les sabates amb espaguetis cuits; és un llépol de l’escriptura (utilitza la mel en comptes de la tinta), pensa que el lector en comptes de llegir amb els ulls llegeix amb la llengua passant-la pel paper; els poquets lectors que ha tingut aquest escrit… han quedat diabètics; cursi és un mot curt (en tots els sentits) per a qualificar aquesta persona, jo li diria, a més a més, ridícul, toix, grotesc, carrincló i pedant (perdoneu per l’abús d’adjectius i sinònims). Ara canvie d’opinió, des d’un altre punt de vista, perquè em dóna la gana: jo crec que mulla la ploma en el seu cul en lloc del tinter, amb la qual cosa ja sabem el que pot eixir d’eixa acció; jo li diria pastisser de paraules, sinó fóra perquè utilitza merda com a matèria primera per a confeccionar els seus escrits en forma de bescuits. Així és que, comptat i debatut, tan sols queda l’escapçament immediat de l’autor, sense possibilitat de demanar clemència. Au!, i que és complisca el més aviat possible! Ai, redéu! 

«Mis ojos, medio abiertos y llorosos por la luz intensa que los golpea, ven la música horrible que hace bailar a las personas con macabras máscaras.

Por eso…

Quisiera abarcar la inmensidad del Todo para estrujarlo y reducirlo a la Nada.

Quisiera llorar mis errores, que son los de todos, ya que no puedo borrarlos.

Quisiera sentir perfumes imperceptibles, para poder, con ellos, conmover al destino que, una vez marcado, es imposible alterar.

Quedo quieto e insensible, temeroso y con ansias de gritar, pero la prudencia me lo impide, me lo impide también la razón; por eso me encuentro acurrucado y solo en el universo como rincón.

Temo que me arranquen de mi vida, que me extirpen de mi mente, que me desintegren sin ninguna posibilidad de reencuentro.

Deseo convertirme en aire y ser angustia y gozo, o no, mejor consuelo, al menos consuelo. Y continuar, seguir acurrucado esperando que yo llegue para tenderme la mano amiga.

Anhelo fundirme en llantos y risas.

Pretendo convertir la comedia en vida, o al revés, la vida en comedia.

Deseo correr el velo y mostrar la realidad que todos buscamos.

Quiero amar a los odiados, sin olvidar a los ya estimados.

Espero recoger lo caído y elevarlo al cielo.

Exijo sostener con mi espalda el saco de la vanidad para luego lanzarlo al vacío, donde nunca encontrará el fin de su caída.

Suplico acariciar, con mis insignificantes manos, la premisa del todo.»

En toda mi vida, que no ha sido corta, no he leído algo tan malo, tan petulante, tan angustiosamente repelente, tan dulce, tan empalagosamente melado, que me han salido caries en el cerebro; el tipo éste es tan presuntuoso que es capaz de atarse los zapatos con espaguetis cocidos; es un goloso de la escritura (utiliza la miel en vez de la tinta), piensa que el lector en vez de leer con los ojos lee con la lengua pasándola por el papel; los pocos lectores que ha tenido este escrito … han quedado diabéticos; cursi es una palabra corta (en todos los sentidos) para calificar a esta persona, yo le diría, además, ridículo, bobo, grotesco, ramplón y pedante (perdonad por el abuso de adjetivos y sinónimos). Ahora cambio de opinión, desde otro punto de vista, porque me da la gana: yo creo que moja la pluma en su culo en lugar del tintero, con lo cual ya sabemos lo que puede salir de esa acción; yo le diría pastelero de palabras, sino fuera porque utiliza mierda como materia prima para confeccionar sus escritos en forma de bizcochos. Así es que, en resumidas cuentas, sólo queda el cercenamiento inmediato del autor, sin posibilidad de pedir clemencia. ¡Hala!, ¡y que es cumpla lo antes posible! ¡Ay, Dios mío!