Actualidadno categoriaRelatos

Problemes familiars/ Problemas familiares. Por Manel Costa

Mai s’havien dut bé. Eren dos germans absolutament distints quant a caràcter i a físic. No congeniaven en res. Son pare, ja temps enrere, ho deia en repetides ocasions, potser d’una manera massa insistent i obsessiva, la qual cosa podia fer pensar, als ocasionals espectadors de les seues diatribes, que el pare mateix era el que havia atiat, inconscientment (ja que ningú, en el seu sa judici, pot arribar a pensar que un pare desitge la dissort per als seus fills), la ira i l’odi entre els dos germans. Ells, moltes voltes, en els seus passejos solitaris pels carrers gelats de la ciutat (en aquestes situacions depressives sempre els carrers solen estar freds i solitaris), es preguntaven el perquè del fàstic tan tremend que es tenien; però, sempre, aquesta qüestió quedava permanentment sense resposta. Era curiós, eixa pregunta se la formulaven diàriament, àdhuc sabent que no obtindrien cap resposta; segurament en allò més amagat del seu ésser, en la primitiva causa del seu jo, pensaven, anhelaven que un dia o un altre obtindrien la contestació adequada i precisa per a, immediatament, anar a comptar-li-la a l’altre, i d’aquesta manera acabar d’una vegada amb aquelles incòmodes i tristes picabaralles, les quals cap dels dos sabien ni quan havien començat ni en què consistien.

Un tenia un caire afable i bondadós, tanmateix quan es tractava del seu germà no perdonava el més mínim i fútil enfrontament, era, fins i tot, violent, sanguinari, terriblement obscé i intel·ligent en els seus atacs, s’excedia toscament en les seues accions fratricides. Per altra banda, les seues amistats i la resta dels familiars l’apreciaven d’una manera desaforada. Era el xiquet mimat de tots els que el coneixien; ningú hauria jurat que ell fóra el que vertaderament era amb el seu germà. A molta gent caldria inculcar-los els seus actes a foc, tal era la seua aparença de bondat, sinceritat i commiseració. Tot això era rubricat per una cara angelical, gairebé d’un efeb, barbamec i sempre el rubor a les seues galtes; amb eixa pulcritud cristal·lina que desprenien els seus ulls, posseïa una mirada, en veritat, celestial (si la bondat intrínseca, pura i verge, poguera manifestar-se a través d’una mirada, estic segur que hauria triat els seus ulls per a tal comés). D’alçada més bé baixa i prou gros, formava un tot que era el típic prototip de la paciència i la serenitat en l’home. Malgrat totes aquestes virtuts, quan el seu germà es creuava en el seu camí, es transformava en un terbolí d’energia negativa, passava, senzillament, que totes les seues virtuts es tornaven defectes, i quins defectes! –dirien, tots aquells que presenciaren el canvi sobtat–.

L’altre germà era diferent en allò essencial, tanmateix pràcticament igual en les seues contradiccions. El seu aspecte físic denotava una mancança de recursos energètics sorprenent i alarmant; el seu pes no superaria el d’una xiqueta de deu anys. El seu aspecte escarransit era sinònim de pobresa en… substància. Feien vertaderes ganes de plorar tan sols de mirar-lo. Tothom, a causa d’això, era propens a protegir-lo i emparar-lo. En veritat que ningú podria dir que fóra capaç d’atropellar cap ésser per menut que fóra, àdhuc volent, donada la seua feblesa. Emperò, no només era curt i limitat en allò referent a la seua capacitat física, també la seua ment anava enllaçada al seu cos; era tot el possible humanament tímid i pusil·lànime, necessitava un company perquè el guiara  per la vida; era tan pobre d’esperit que fins els xiquets es reien d’ell contínuament. Tanmateix, tot això no era obstacle per a quan s’enfrontava al seu germà, una força tremenda sortia dels abismes del seu ésser i assolava tot el que trobava al seu pas; llavors, un orgull endimoniat s’apoderava d’ell, i es convertia en un Hèrcules sense igual. El seu tartamudeig consuetudinari desapareixia immediatament i començava a perbocar paraules horribles i amenaces prolixes que sense dubte espantaven el més acostumat a escoltar-les.

El més estrany de tot això era que, com deia ans, cap dels dos sabien per què tant d’odi emmagatzemat tan sols contra una persona…, ni el perquè, ni com, ni quan, fou aquest horrible naixement.

Quan semblava que les aigües baixaven tranquil·les, allà estava son pare per a recordar-los les seues divergències; la qual cosa, els dos germans agraïen profundament.

Hermanos Marx

Nunca se habían llevado bien. Eran dos hermanos absolutamente distintos en cuanto a carácter y físico. No congeniaba en nada. Su padre, ya tiempo atrás, lo decía en repetidas ocasiones, tal vez de una manera demasiado insistente y obsesiva, lo que podía hacer pensar, los ocasionales espectadores de sus diatribas, que el padre mismo era el que había atizado, inconscientemente (ya que nadie, en su sano juicio, puede llegar a pensar que un padre desee la desdicha para sus hijos), la ira y el odio entre los dos hermanos. Ellos, muchas veces, en sus paseos solitarios por las calles heladas de la ciudad (en estas situaciones depresivas siempre las calles suelen estar frías y desiertas), se preguntaban el porqué del asco tan tremendo que se tenían; pero, siempre, esta cuestión quedaba permanentemente sin respuesta. Era curioso, esa pregunta se la formulaban diariamente, aun sabiendo que no obtendrían ninguna respuesta; seguramente en lo más recóndito de su ser, en la primitiva causa de su yo, pensaban, anhelaban que un día u otro obtendrían la contestación adecuada y precisa para, inmediatamente, ir a contársela al otro, y de esta manera terminar de una vez con aquellas incómodas y tristes rencillas, las que ninguno de los dos sabían ni cuándo habían comenzado ni en qué consistían.

Uno tenía un carácter afable y bondadoso, sin embargo cuando se trataba de su hermano no perdonaba el más mínimo y fútil enfrentamiento, era, incluso, violento, sanguinario, terriblemente obsceno e inteligente en sus ataques; se excedía toscamente en sus acciones fratricidas. Por otra parte, sus amistades y el resto de los familiares lo apreciaban de una manera desaforada. Era el niño mimado de todos los que lo conocían; nadie hubiera jurado que él fuera tan implacable con su hermano. A mucha gente habría que inculcarles sus actos a fuego, tal era su apariencia de bondad, sinceridad y conmiseración. Todo esto era rubricado por una cara angelical, casi de un efebo, barbilampiño y siempre el rubor en sus mejillas; con esa pulcritud cristalina que desprendían sus ojos, poseía una mirada, en verdad, celestial (si la bondad intrínseca, pura y virgen, pudiera manifestarse a través de una mirada, estoy seguro de que habría elegido sus ojos para tal cometido). De altura más bien baja y bastante gordo, formaba un todo que era el típico prototipo de la paciencia y la serenidad en el hombre. A pesar de todas estas virtudes, cuando su hermano se cruzaba en su camino, se transformaba en un torbellino de energía negativa; pasaba, sencillamente, que todas sus virtudes se volvían defectos, y ¡qué defectos! —Decían, todos aquellos que presenciaban el cambio repentino—.

El otro hermano era diferente en lo esencial, sin embargo prácticamente igual en sus contradicciones. Su aspecto físico denotaba una falta de recursos energéticos sorprendente y alarmante; su peso no superaría el de una niña de diez años. Su aspecto enclenque era sinónimo de pobreza en… sustancia. Daban verdaderas ganas de llorar sólo de mirarlo. Todo el mundo, debido a esto, era propenso a protegerlo y ampararlo. En verdad que nadie podría decir que fuera capaz de arrollar a ningún ser por pequeño que fuera, aun queriendo, dada su debilidad. Empero, no sólo era corto y limitado en lo referente a su capacidad física, también su mente iba enlazada a su cuerpo; era el máximo prototipo de la timidez y la pusilanimidad, necesitaba un compañero para que le guiara por la vida; era tan pobre de espíritu que hasta los niños se reían de él continuamente. Sin embargo, todo ello no era obstáculo para cuando se enfrentaba a su hermano, una fuerza tremenda salía de los abismos de su ser y asolaba todo lo que encontraba a su paso; entonces, un orgullo endemoniado se apoderaba de él, y se convertía en un Hércules sin igual. Su tartamudeo consuetudinario desaparecía inmediatamente y empezaba a lanzar palabras horribles y amenazas prolijas que sin duda asustaban el más acostumbrado a escucharlas.

Lo más extraño de todo esto era que, como decía antes, ninguno de los dos sabían por qué tanto odio almacenado sólo contra una persona…, ni el porqué, ni cómo, ni cuándo, fue este horrible nacimiento.

Cuando parecía que las aguas bajaban tranquilas, allí estaba su padre para recordarles sus divergencias; lo cual, los dos hermanos agradecían profundamente.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *