ActualidadRelatos

Tres llàgrimes de record / Tres lágrimas de recuerdo. Por Manel Costa, con ilustraciones de Kolo

©Kolo, Lágrimas, 2020

He aconseguit mantindre liquades tres llàgrimes de record. El procés, encara que llarg i penós, ha significat tot un èxit. En principi vaig tindre seriosos problemes per a localitzar una ambaixada disposada a protegir, fent ús de les seus facultats diplomàtiques, un líquid tan apreciat. Després de cinc anys d’observació i pensant que tal vegada l’oratge extremadament calorós que patíem darrerament (coses del canvi climàtic) podria assecar les esmentades llàgrimes, optí per dirigir-me, amb el major respecte però amb la major disposició possible permesa en aquests ambients tan reglamentats i estirats, al senyor ambaixador perquè fera quelcom en aquest sentit. L’home, estranyat al principi però comprensiu i interessat al final, va posar de seguida, sota les meues ordres, tres palafreners i un senyor feudal de profundes arrels aristocràtiques (personatges imprescindibles en aquests casos concrets). Amb tot aquest material humà em vaig apropar sigil·losament a les tres llàgrimes, que corrien confiades per les galtes de la senyora ambaixadora, i saltant hàbilment sobre elles vaig aconseguir introduir-les en un recipient buit i cristal·lí que havia preparat per a tal menester.

Varen ser tres anys meravellosos. Vaig rebre prebendes per tot arreu. Vaig exhibir les tres llàgrimes de record per les més importants universitats del globus. Les felicitacions necessitaven un torn rigorós per arribar a mi. Emperò, després d’aquesta eufòria l’oblit es va apoderar de tots nosaltres. Hui, perduts entre la misèria i la postergació, malvivim entre casetes de fira, mostrant les nostres tres llàgrimes de record per petits pobles allunyats de les grans ciutats. Així, lamentablement, és la vida de crua i desagraïda.

He conseguido mantener licuadas tres lágrimas de recuerdo. El proceso, aunque largo y penoso, ha significado todo un éxito. En principio tuve serios problemas para localizar una embajada dispuesta a proteger, en uso de sus facultades diplomáticas, un líquido tan apreciado. Después de cinco años de observación y pensando que, tal vez el tiempo extremadamente caluroso que sufríamos últimamente (cosas del cambio climático), podría secar dichas lágrimas, opté por dirigirme, con el mayor respeto pero con la mayor disposición posible permitida en estos ambientes tan reglamentados y estirados, al señor embajador para que hiciera algo en este sentido. El hombre, extrañado al principio pero comprensivo e interesado al final, puso enseguida, bajo mis órdenes, tres palafreneros y un señor feudal de profundas raíces aristocráticas (personajes imprescindibles en estos casos concretos). Con todo este material humano me acerqué sigilosamente a las tres lágrimas, que corrían confiadas por las mejillas de la señora embajadora, y saltando hábilmente sobre ellas conseguí introducirlas en un recipiente vacío y cristalino que había preparado para tal menester.

Fueron tres años maravillosos. Recibí prebendas por todas partes. Voy exhibir las tres lágrimas de recuerdo por las más importantes universidades del globo. Las felicitaciones necesitaban un turno riguroso para llegar a mí. Empero, después de esta euforia el olvido se apoderó de todos nosotros. Hoy, perdidos entre la miseria y la postergación, malvivimos entre casetas de feria, mostrando nuestras tres lágrimas de recuerdo por pequeños pueblos alejados de las grandes ciudades. Así, lamentablemente, es la vida de cruda y desagradecida.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *