ActualidadRelatos

Potser un potser naixerà / Quizás un quizás nacerá. Por Manel Costa

Els cavalls de l’hàbit, dolços i plàcids cavalls del costum, eixos que trotant van escrivint insults en la planura del teu cervell. Eixos que, de tant en tant, dibuixen amb els seus galops un sofriment, un desig frustrat, eixos que al teu cap van formant l’odi producte d’un servilisme ignominiós. Eixos, sense més, seran els que et donaran la mort.

Allà, entre les muntanyes negres de la il·lusió, tal volta un potser està naixent contínuament, sense esperar ajuda teua, ni meua, ni de la sort; sol, entre sarments i roques, entre el bé i el mal, sense ser res, entre l’ahir i el demà; allà, probablement allà, un potser està naixent contínuament.

I, a tot això, qui tractarà de trobar-lo?

Cercar i cercar en el camí…, ix dels marges! endinsa’t en l’herbatge! en el bosc! descobreix eixos petits feixos de llum que es filtren entre l’arbreda; ací, potser ací, veuràs nàixer un potser.

Tal volta, encara que tu no te n’adones, les espines del roser arrapen el teu firmament. Sentiràs, això sí, allà en la llunyania, un… a poc a poc, molt a poc a poc! No veus, amor meu, que la introducció ha de ser lenta, com llanguint d’amor, de misèria, ¡com si en això se te n’anara la vida! (quina ironia, tu que no en tens!)

Rius de formigues pujaran per les teues venes. La sang no existeix, és un pur somni. Notaràs perfectament les terribles potetes posar-se, l’una rere l’altra, sobre les parets de les teues artèries. Sentiràs l’agradable pessigolleig de l’inútil, de la falsedat, de la mort molt abans de la vida. Tan aviat arriben al seu destí cauràs desplomat, fulminat per la veritat i el desengany.

—Qui m’ajuda? – et diràs.

—Qui tractarà de demostrar-ho? 

En lloc d’estendre la mà, seràs tu qui s’estendrà implorant, extenuat, agranant el sol amb la mirada. Aleshores, tan sols aleshores, veuràs les ombres de les ànimes passar sobre el teu cap, com voltors a l’aguait, esperant l’últim alè de vida, d’il·lusió, d’esperança.

—Hui no, hui no!… tal volta demà! 

A la fi una ombra que ho abasta tot, a la fi el descans sense fi, a la fi… a la fi trobes el fil i l’agulla que havies perdut a l’escriny on guardaves els dits de l’àvia.

—I, a tot això, qui hi tractarà de trobar-ho? 

¡Per favor, a veure si algú pot ajudar a aquest baliga-balaga! I que ens deixe tranquils d’una puta vegada.

Edvard Munch, Muerte en la habitación, 1895

Los caballos del hábito, dulces y apacibles caballos de la costumbre; esos que trotando van escribiendo insultos en la llanura de tu cerebro. Esos que, de vez en cuando, dibujan con sus galopes un sufrimiento, un deseo frustrado; esos que en tu cabeza van formando el odio producto de un servilismo ignominioso; esos, sin más, serán los que te darán la muerte.

Allá, entre las montañas negras de la ilusión, quizás un quizás está naciendo continuamente, sin esperar ayuda tuya, ni mía, ni de la suerte; solo, entre sarmientos y rocas, entre el bien y el mal, sin ser nada, entre el ayer y el mañana; allí, probablemente allí, un quizás está naciendo continuamente.

Y, a todo esto, ¿quién tratará de encontrarlo?

Buscar y buscar en el camino…, ¡sal de los márgenes!, ¡adéntrate en los arbustos!, ¡en el bosque! Descubre esos pequeños haces de luz que se filtran entre la arboleda; aquí, tal vez aquí, verás nacer un quizás.

Tal vez, aunque tú no te des cuenta, las espinas del rosal arañen tu firmamento. Sentirás, eso sí, allá en la lejanía, un… ¡poco a poco, muy poco a poco! No ves, mi amor, que la introducción debe ser lenta, como languideciendo de amor, de miseria, ¡como si en ello se te marchara la vida! (¡qué ironía, tú que no tienes!)

Ríos de hormigas subirán por tus venas. La sangre no existe, es un puro sueño. Notarás perfectamente las terribles patitas ponerse, una tras otra, sobre las paredes de tus arterias. Sentirás el agradable cosquilleo de lo inútil, de la falsedad, de la muerte mucho antes de la vida. Tan pronto lleguen a su destino caerás desplomado, fulminado por la verdad y el desengaño.

— ¿Quién me ayuda? –te preguntarás.

—¿Quién tratará de demostrarlo?

En lugar de extender la mano, serás tú quien se extenderá implorando, extenuado, barriendo el sol con la mirada. Entonces, sólo entonces, verás las sombras de las almas pasar sobre tu cabeza, como buitres al acecho, esperando el último aliento de vida, de ilusión, de esperanza.

—¡Hoy no, hoy no!…, ¡tal vez mañana!

Al fin una sombra que lo abarca todo, al fin el descanso sin fin, al fin… al fin encuentras el hilo y la aguja que habías perdido en el estuche donde guardabas los dedos de tu abuela.

–Y, a todo esto, ¿quién tratará de encontrarlo?

¡Por favor, a ver si alguien puede ayudar a este mequetrefe! Y que nos deje tranquilos de una puta vez.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *