ActualidadRelatos

L’Ídol de les tertúlies / El ídolo de las tertulias. Por Manel Costa

De veritat que les reunions o tertúlies les desitge tant que, una vegada en conversa, em saben a poc. El cas és que mai aconsegueixen ser el que anheles que siguen. De totes maneres és impossible explicar d’una manera convincent el delit que sent quan em comuniquen una nova reunió. Ells saben que, més tard, quan m’hi trobe, probablement no emeta cap paraula. Em demanaran la meua opinió, però jo donaré el silenci per resposta; i arribat a aquesta estona, i ja per sistema (cap dels contertulians que em coneix se sorprendrà), em disculpe i abandone precipitadament tan plaent companyia.

Tem que la meua actitud siga presa com una desatenció o, fins i tot, com una grolleria per la meua part. Però aquestes són unes reaccions que ni jo mateix m’explique; són espontànies, dins de l’espontaneïtat que, millor o pitjor, tots sabem controlar. 

El perquè d’aquesta actitud meua no obeeix a cap raó coneguda. Molts amics que han patit els meus inevitables menyspreus m’han aconsellat que descanse una temporada al camp i em desvincule durant unes setmanes del grup o bé que visite un prestigiós psiquiatra, que, per norma, tots coneixen, llevat de jo. Tanmateix, el que passa és que aquests consells normalment els donen una vegada jo he abandonat la reunió, per això, malauradament, mai aconseguisc escoltar-los. És per tal causa que encara no he intentat posar remei al problema que m’estreny. En cas que m’assabentara per casualitat dels esmentats consells, jo, per la meua part, estic segur que posaria tota la voluntat per a superar la meua deficiència; emperò, per l’altre costat, també tindria por de perdre una personalitat molt definida per molts anys aconseguida, en definitiva, un caràcter estrany però ja per tots força identificat. És veritat que m’agradaria, relativament, estar present fins al final de les tertúlies, però tal vegada eixa siga la meua manera intrínseca de participar.

Les meues amistats, indubtablement, coneixen aquestes reaccions en els esmentats actes, però ells continuen animant-me a participar-hi. Mai he vist, per part de cap d’ells, una paraula de retret, un gest despectiu o de menyspreu. Això diu ben a les clares que estimen la meua presència… fins a cert punt, pense jo.

El cas és que, tenint en compte la meua cultura, estic en posició de coneixements suficients com per a mantindre qualsevol conversa per intricada o embullada que es presente, fins i tot ronden per la meua ment les frases més idònies que arrodoniran o desfaran el tema que en eixos moments es plantege en la tertúlia. Però la meua endimoniada timidesa frena qualsevol clarividència.

Tanmateix, si arribara l’estona que poguera superar eixa tensió que em fa botar de la butaca i eixir precipitadament del saló, l’únic que aconseguiria seria l’estupefacció i rebuig dels meus contertulians; ells esperen de mi una actitud concreta, coneguda, esperada i, també, respectada, en definitiva, la meua actitud! Per altra banda, ells procuren començar la conversa pel final, perquè d’aquesta manera només em perda la introducció i puga, més tard i a soles, traure conclusions netes i inequívoques de tot allò escoltat. Això, veritablement, és d’agrair, cosa que faig freqüentment demostrant-los el meu afecte i amistat.

Ha arribat un moment que les tertúlies més importants de la ciutat es disputen la meua presència. Hi done, efectivament, la nota curiosa. Aquella a la qual assistisc assíduament es troba atapeïda de públic per a, expectants, observar la meua vermellor peculiar i la meua singular i precipitada marxa. Quan això succeeix, el saló s’ennuvola d’eixordadors aplaudiments que fan córrer una satisfacció feble i agradable per tot el meu cos. Una vegada tranquil i ja al carrer, em sent inflat de vanitat i d’un renovat entusiasme per a impulsar-me a la pròxima tertúlia.

Darrerament tan sols acudisc a aquelles tertúlies en les quals comprenc que, per la seua categoria, seré admirat per grans celebritats de les arts i la cultura en general, i a més a més, fins i tot personatges de l’alta societat que s’arrombollen al caliu del meu prestigi i notorietat social. Ha arribat el cas que en certs ateneus i centre culturals s’ha anunciat la meua presència en tal o tal tertúlia, com si és tractara d’un excepcional intel·lectual o artista. Quan, per motius de salut o altres impediments, m’ha sigut impossible assistir a una reunió ja programada, la desil·lusió ha sigut tan desproporcionada, el públic ha protestat amb tanta vehemència, que ha arribat a plantejar problemes d’ordre públic.

Per tot això, veritablement no trobe cap motiu pel qual he de canviar la meua inconfusible personalitat. Em queda un llarg i virtuós camí per davant.

Ángeles Santos, La tertulia, 1929

De verdad que las reuniones o tertulias las deseo tanto que, una vez en conversación, me saben a poco. El caso es que nunca consiguen ser lo que anhelas que sean. De todos modos es imposible explicar de una manera convincente el deleite que siento cuando me comunican una nueva reunión. Ellos saben que, más tarde, cuando me encuentre entre ellos, probablemente no emita ninguna palabra. Me pedirán mi opinión, pero yo daré el silencio por respuesta; y llegado ese momento, y ya por sistema (ninguno de los contertulios que me conoce se sorprenderá), me disculpo y abandono precipitadamente tan placentera compañía.

Temo que mi actitud sea tomada como una desatención o, incluso, como una grosería por mi parte. Pero estas son unas reacciones que ni yo mismo me explico; son espontáneas, dentro de la espontaneidad que, mejor o peor, todos sabemos controlar.

El porqué de esta actitud mía no obedece a ninguna razón conocida. Muchos amigos que han sufrido mis inevitables desprecios me han aconsejado que descanse una temporada en el campo y me desvincule durante unas semanas del grupo o bien que visite un prestigioso psiquiatra, que, por norma, todos conocen, salvo yo. Sin embargo, lo que pasa es que estos consejos normalmente los dan una vez yo he abandonado la reunión, por eso, desgraciadamente, nunca consigo escucharlos. Es por tal causa que aún no he intentado poner remedio al problema que me aprieta. En caso de que me enterara, por casualidad, de los mencionados consejos, yo, por mi parte, estoy seguro que pondría toda la voluntad del mundo para superar mi deficiencia; empero, por el otro lado, también tendría miedo de perder una personalidad muy definida y por muchos años conseguida; en definitiva, un carácter extraño pero ya por todos muy conocido. Es verdad que me gustaría, relativamente, estar presente hasta el final de las tertulias, pero tal vez esa sea mi manera intrínseca de participar.

Mis amistades, indudablemente, conocen estas reacciones en dichos actos, pero ellos siguen animándome a participar. Nunca he visto, por parte de ninguno de ellos, una palabra de reproche, un gesto despectivo o de menosprecio. Esto dice bien a las claras que aman mi presencia… hasta cierto punto, pienso yo.

El caso es que, teniendo en cuenta mi cultura, estoy en posición de conocimientos suficientes como para mantener cualquier conversación por intrincada o enredada que se presente; incluso rondan por mi mente las frases más idóneas que redondearán o desharán el tema que en esos momentos se plantee en la tertulia. Pero mi endemoniada timidez frena cualquier clarividencia.

Sin embargo, si llegara el tiempo que pudiera superar esa tensión que me hace saltar de la butaca y salir precipitadamente del salón, lo único que conseguiría sería la estupefacción y rechazo de mis contertulios; ellos esperan de mí una actitud concreta, conocida, esperada y, también, respetada, en definitiva, ¡mi actitud! Por otra parte, ellos procuran comenzar la conversación por el final, para que de esta manera sólo me pierda la introducción y pueda, más tarde y solo, sacar conclusiones limpias e inequívocas de todo lo escuchado. Esto, verdaderamente, es de agradecer, lo que hago frecuentemente demostrándoles mi afecto y amistad.

Ha llegado un momento en que las tertulias más importantes de la ciudad se disputan mi presencia. Doy, efectivamente, la nota curiosa. Aquella a la que asisto asiduamente se encuentra repleta de público para, expectantes, observar mi rojez peculiar y mi singular y precipitada marcha. Cuando esto sucede, el salón se nubla de atronadores aplausos que hacen correr una satisfacción débil y agradable para todo mi cuerpo. Una vez tranquilo y ya en la calle, me siento hinchado de vanidad y de un renovado entusiasmo para impulsarme a la próxima tertulia.

Últimamente sólo acudo a aquellas tertulias en las que comprendo que, por su categoría, seré admirado por grandes celebridades de las artes y la cultura en general, y además, incluso personajes de la alta sociedad que se arremolinan al calor de mi prestigio y notoriedad social. Ha llegado el caso, no pocos, que en ciertos ateneos y centro culturales han anunciado mi presencia en tal o tal tertulia, como si se tratara de un excepcional intelectual o artista. Cuando, por motivos de salud u otros impedimentos, me ha sido imposible asistir a una reunión ya programada, la desilusión ha sido tan desproporcionada, el público ha protestado con tanta vehemencia, que ha llegado a plantear problemas de orden público.Por todo ello, verdaderamente no encuentro ningún motivo por el que tenga que cambiar mi inconfundible personalidad. Me queda un largo y virtuoso camino por delante.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *