ActualidadRelatos

La massa / La masa. Por Manel Costa

He vist gent agranar els carrers, abstreta en el seu treball, sense parar, com autòmats, amb els seus millors vestits, amb les seues joies més cares, sense encreuar-se ni tan sols una paraula entre ells, sense tot just percebre el que feien. He anat preguntant un per un, l’un darrere l’altre, sense obtindre cap resposta, sense que ningú m’explicara el que estava passant.

El botiguer, el director, la marquesa, el banyut, l’enginyera, el xiquet, el religiós, l’ancià, tothom en els carrers, amb les seues graneres, agranant allò que agranava el company. Per salutació: un somriure. Per crítica: un somriure.

Els carrers, atapeïts de gent en el seu menester, conformaven una mena de ballet absurd  que empentava a la rialla. La pols que bellugaven amb les seues graneres, dificultava la visibilitat. Respirar era dificultós, treballós, l’aire es podia mastegar, però totes aquestes circumstàncies, semblava ser que tan sols m’afectaven a mi; els altres, movent mecànicament el seu raspall, respiraven amb impressionant facilitat. Vaig anar ensopegant, apartant la gent, retirant brutícia amuntegada (gaudien traslladant el fem d’un costat a l’altre; era demencial, no netejaven, senzillament es passaven la merda els uns als altres; com més gran era la granera més capacitat tenia d’abocar la femta al del costat). A la fi vaig poder arribar a ma casa. Pugí els graons amb molta prudència, gairebé sens nitidesa (fins allà arribava el núvol de pols). Vaig obrir ràpidament la porta del meu apartament. Aní tancant finestres fins que vaig quedar aïllat del mormoleig que produïen els branquillons de palmes en arrapar el sòl. A poc a poc, tornà la normalitat  a la meua cambra; la pols, suaument i lentament, tornà a posar-se sobre totes les superfícies. Em vaig estirar al llit i un petit halo de partícules nimbà el meu cap. Vaig encendre una cigarreta i pensí que no era massa bo tot el que estava passant. Tots alhora, no! –em vaig dir–, tots alhora, no, insensats, ximples! Em vaig adormir, malgrat cert desassossec que em pertorbava. Al dia següent, vaig decidir comprar-me una granera i unir-me a la gentada.

Banksy

He visto a la gente barrer las calles, abstraída en su trabajo, sin parar, como autómatas, con sus mejores vestidos, con sus joyas más caras, sin cruzarse ni siquiera una palabra entre ellos, sin apenas percibir lo que hacían. He ido preguntando uno por uno, uno tras otro, sin obtener respuesta, sin que nadie me explicara lo que estaba pasando.

El tendero, el director, la marquesa, el cornudo, la ingeniera, el niño, el religioso, el anciano, todo el mundo en las calles, con sus escobas, barriendo lo que barría el compañero. Por saludo: una sonrisa. Por crítica: una sonrisa.

Las calles, repletas de gente en su menester, conformaban una especie de ballet absurdo que empujaba a la risa. El polvo que movían con sus escobas, dificultaba la visibilidad. Respirar era dificultoso, trabajoso, el aire se podía masticar, pero todas estas circunstancias parecía ser que tan sólo me afectaban a mí; los otros, moviendo mecánicamente su cepillo, respiraban con impresionante facilidad.

Fui tropezando, apartando a la gente, retirando suciedad amontonada (gozaban trasladando la basura de un lado a otro; era demencial, no limpiaban, sencillamente se pasaban la mierda unos a otros; cuanto mayor era la escoba más capacidad tenía de verter las heces al de al lado). Al final pude llegar a mi casa. Subí los escalones con mucha prudencia, casi sin nitidez (hasta allí llegaba la nube de polvo). Abrí rápidamente la puerta de mi apartamento. Fui cerrando ventanas hasta que quedé aislado del murmullo que producían las ramas de palmas al arañar el suelo. Poco a poco, volvió la normalidad a mi cuarto; el polvo, suave y lentamente, volvió a descansar sobre todas las superficies. Me tumbé en la cama y un pequeño halo de partículas nimbó mi cabeza. Encendí un cigarrillo y pensé que no era demasiado bueno todo lo que estaba pasando. ¡Todos al mismo tiempo, no! —me dije— ¡Todos a la vez, no, insensatos, badulaques! Me dormí, a pesar de cierto desasosiego que me perturbaba. Al día siguiente, decidí comprarme una escoba y unirme a la multitud.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *