ActualidadRelatos

Jo i Jo / Yo y yo. Por Manel Costa con ilustraciones de Kolo

©Kolo, Embarazada, 2020

Empar somreia, estava asseguda al jardí de sa casa. Les seues mans gairebé juntes, reposaven sobre el seu ventre inflat. Començava, altra volta, a notar els moviments de la criatura. Ja feia quasi un mes que començaren; eren un moviments desconeguts per a ella, els sentia però no com es perceben les coses normals, amb el tacte, la vista o qualsevol altre sentit; era quelcom extraordinari, com si els moviments i les percepcions foren totes una mateixa cosa.

Estava a soles. Des de sempre la soledat havia estat la seua eterna companya. Sa mare, sense nom ni cara. Sa casa, com si cada dia fóra casa nova. De vegades, asseguda com ara al jardí, quan el vent colpejava el seu rostre amb missatges d’altres terres, tancava els ulls i somiava que somiava que somiava…

Ja era tard, i el seu marit, al qual no coneixia, podia arribar en qualsevol moment. Encara que veritablement l’esperava des de feia anys, tota una eternitat, tants anys com edat té el vent, la sort o la desgràcia. Va caminar pesadament cap a la casa. Aquesta espera –va pensar– és massa llarga, molt llarga, i jo tinc pressa, molta pressa, però.

Així un dia i un altre dia. Sempre el mateix. Moltes voltes pensava si tot allò, fins i tot ella mateixa, eren producte de la seua imaginació. Que l’existència no existia. Que tampoc l’espera era real. Llavors, oblidant-se del seu estat, corria i corria pel jardí fins que l’alé li mancava. Estava alegre. No pensava. Fugia d’ella mateixa… i ho aconseguia. Feia voltes i es veia, allà, asseguda a la porta de sa casa, amb el seu desproporcionat ventre creuat per les seus mans, i beneit pel seu badoc somriure. Era aleshores quan corria al seu costat i, rient-se bojament, es burlava d’ella mateixa fins a rebentar. Tots els dies era igual. Demà —pensava— no ho faré, no em separaré de mi, no volaré per damunt de la gespa, no veuré el cel sense mirar-lo, els meus peus em portaran al teu costat, et cuidaré, Empar. Burlar-se no és bo —deia— i menys d’una mateixa. El seu marit no arribava. Continuava esperant i el seu ventre anava inflant-se cada vegada més.

Aquell dia havia de ser distint —es va dir—. Empar pressentia que l’espera estava propera al seu final. Per la finestra, a través d’ella, es va veure asseguda a la seua butaca. Ja no tenia el ventre inflat, entre les seues mans sostenia quelcom que des de la distància en  què es trobava no podia precisar què era. Va eixir corrents. Va pensar que l’espera havia conclòs. Dues llàgrimes van caure del cel. Empar les va arreplegar amb les seues mans i es va impregnar d’elles. Mirà. Ella i allò que fóra havien desaparegut. Es tocà el ventre i el va trobar inflat… i va riure. Les dues llàgrimes, ara, van fluir dels seus ulls… i li les va tornar al cel. Plàcidament es va asseure a la butaca. Tot va començar de nou. L’espera. Tornà a córrer entre les herbes amb el somriure entre els llavis, sense a penes moure’s. Va tornar a veure’s asseguda, amb les mans subjectant el seu ventre. Sabia que l’espera era l’espera de la soledat, i la soledat era ella, Empar.

Coent, molt coent aquest text. És tan embafador i enganxós que el sucre ens ix pels ulls una volta acabes de llegir-lo. Absolutament desaconsellable per a diabètics. 

Amparo sonreía, estaba sentada en el jardín de su casa. Sus manos casi juntas, reposaban sobre su vientre hinchado. Comenzaba, otra vez, a notar los movimientos de la criatura. Hacía casi un mes que empezaron; eran uno movimientos desconocidos para ella, los sentía pero no cómo se perciben las cosas normales, con el tacto, la vista o cualquier otro sentido; era algo extraordinario, como si los movimientos y las percepciones fueron todas una misma cosa.

Estaba a solas. Desde siempre la soledad había sido su eterna compañera. Su madre, sin nombre ni cara. Su casa, como si cada día fuera casa nueva. A veces, sentada, como ahora, en el jardín, cuando el viento golpeaba su rostro con mensajes de otras tierras, cerraba los ojos y soñaba que soñaba que soñaba…

Ya era tarde, y su marido, al que no conocía, podía llegar en cualquier momento. Aunque verdaderamente le esperaba desde hacía años, toda una eternidad, tantos años como edad tiene el viento, la suerte o la desgracia. Caminó pesadamente hacia la casa. Esta espera —pensó— es demasiado larga, muy larga, y yo tengo prisa, mucha prisa; sin embargo…

Así un día y otro día. Siempre lo mismo. Muchas veces pensaba si todo aquello, incluso ella misma, eran producto de su imaginación. Que la existencia no existía. Que tampoco la espera era real. Entonces, olvidándose de su estado, corría y corría por el jardín hasta que el aliento le faltaba. Estaba alegre. No pensaba. Huía de ella misma… y lo conseguía. Daba vueltas y se veía, allí, sentada en la puerta de su casa, con su desproporcionado vientre cruzado por sus manos, y bendecido por su estúpida sonrisa. Era entonces cuando corría a su lado y, riéndose locamente, se burlaba de ella misma hasta reventar. Todos los días era igual. Mañana —pensaba— no lo haré, no me separaré de mí, no volaré por encima del césped, no veré el cielo sin mirarlo, mis pies me llevarán a tu lado, te cuidaré, Amparo. Burlarse no es bueno —decía— y menos de una misma. Su marido no llegaba. Seguía esperando y su vientre iba hinchándose cada vez más.

Ese día tenía que ser distinto —se dijo—. Aparo presentía que la espera estaba cercana a su final. Por la ventana, a través de ella, se vio sentada en su sillón. Ya no tenía el vientre hinchado; entre sus manos sostenía algo que desde la distancia en que se encontraba no podía precisar qué era. Salió corriendo. Pensó que la espera había concluido. Dos lágrimas cayeron del cielo; Amparo las recogió con sus manos y se impregnó de ellas. Miró. Ella y lo que podía ser habían desaparecido. Se tocó el vientre y lo encontró hinchado… y se rio. Las dos lágrimas, ahora, fluyeron de sus ojos… y se las devolvió al cielo. Plácidamente se sentó en el sillón. Todo empezó de nuevo. La espera. Volvió a correr entre las hierbas con la sonrisa entre los labios, sin apenas moverse. Volvió a verse sentada, con las manos sujetando su vientre. Sabía que la espera era la espera de la soledad, y la soledad era ella, Amparo.

Ridículo, muy ridículo este texto. Es tan empalagoso y pegajoso que el azúcar se nos sale por los ojos, una vez acabas de leerlo. Absolutamente desaconsejable para diabéticos. 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *