ActualidadRelatos

Esplai versus soledat / Esparcimiento versus soledad. Por Manel Costa

Mai s’havia trobat tan sola en ella mateixa. Quieta, com un moble vell, oblidada, va passar la vesprada sencera; una vesprada que semblava no tenia ni principi ni fi. El seu mirar es perdia per la finestra de l’espai, per a mullar-se indefugiblement sota la persistent pluja de temps que queia de manera torrencial i inacabable. No va saber quantes hores estigué sola, el cas és que va comprendre totalment la inutilitat dels seus fets, dels seus pensaments, de les seues penes, dels seus goigs, tot, tot el que haguera fet o pensara fer hauria estat i seria inútil, ja que malauradament no serien nous. Per això la seua negativa a continuar movent-se; morir en eixe moment era una cosa bella, gairebé tan bella com viure abans d’abans.

De què servirien les llàgrimes, si no havia penes per a plorar? Per què les rialles, si no havien alegries per a riure?

La vida eren sentiments i ella ja no els tenia, en conclusió… estava morta, però el seu cos físic es negava a deixar-la marxar.Així i tot, com que era una dona amb determinació, un dia que estava distreta mirant un quadre fauvista, se n’anà,  amb prestesa, deixant-se el cos assegut en una cadira, i sense avisar ni res.

Henri Matisse, La mujer en la ventana, 1920

Nunca se había encontrado tan sola en sí misma. Quieta, como un mueble viejo, olvidada, pasó la tarde entera; una tarde que parecía no tenía ni principio ni fin. Su mirar se perdía por la ventana del espacio, para mojarse inevitablemente bajo la persistente lluvia de tiempo que caía de forma torrencial e inacabable. No supo cuántas horas estuvo sola, el caso es que comprendió totalmente la inutilidad de sus hechos, de sus pensamientos, de sus penas, de sus gozos; todo, todo lo que hubiera hecho o pensara hacer habría sido y sería inútil, ya que desgraciadamente no serían nuevos. Por eso su negativa a continuar moviéndose; morir en ese momento era algo hermoso, casi tan bello como vivir antes de antes.

¿De qué servirían las lágrimas, si no había penas para llorar? ¿Por qué las risas, si no habían alegrías para reír?

La vida eran sentimientos y ella ya no los tenía, en conclusión… estaba muerta, pero su cuerpo físico se negaba a dejarla marchar.Aun así, como era una mujer con determinación, un día que estaba distraída mirando un cuadro fauvista, se fue con presteza, dejando su cuerpo sentado en una silla, y sin avisar ni nada.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *