Espai absorbent. Por Manel Costa

espines de teixit 

omplin de pensaments les clavegueres obedients

fan equilibris en els esbarzerars de la por

la fatiga encimbella el xuclacors destre

es fan fantasmes i ferralles d’ossos

i a contrallum semblen treves que amortitzen la vida

són com caragols ensinistrats que clamen per altres

els camins recorreguts tenen un tir al front

i entre cella i cella un pensament incrustat

per saber que mai l’u precedeix al zero

ni que el més suma més que el menys

ni que les gavines pugen al terra amb el seu bec d’acer

ni que les gorres de duanes tenen carmí als ulls

ni que els vells ancestres dirimeixen comptes amb el cel

així és possible comptar fins que la fanfàrria ens adorma el bes

així és possible cantar fins que la pedra i la gola

                                                                                  facen olor de gel

neu celestial que mai et refugies en el timpà

caragol d’oïda que sembres tempestes a la boca de la lluerna

hui podrem descansar en l’estora de la gota de setembre

on deixarem els peus a la porta

                                               i posarem els nostres glutis a cobert