Els gossos o qualsevol altres animals domèstics (inclús l’home) / Los perros o cualesquiera otros animales domésticos (incluido el hombre). Por Manel Costa

Els gossos, eixos animals que es diuen (o diem) amics de l’home, em resulten obertament irritants o, sent una mica més sincer, insuportables. No podria dir el perquè (almenys no un motiu amb suficient pes), però és un sentiment que tinc molt clar, està molt ficat dins de mi, i, potser, el que més em fastigueja no és la pròpia molèstia que em produeixen, ni desconéixer el perquè d’aquesta actitud tan negativa cap a d’ells; el que verdaderament em disgusta és que ells no s’adonen de la repulsió que em provoquen. Ells, o bé perquè es fan els idiotes (condició que indubtablement no pateixen), o bé perquè els importen un rave els meus sentiments, em tracten exactament igual que a qualsevol persona que els estime i els afalague o acarone amb vertadera passió. Això, pot ser que vostés no ho creguen, però em rebenta, em trau de polleguera, em resulta senzillament, insofrible. 

Quan jo posseïsc un sentiment (siga aquest el que siga) per algú o per alguna cosa, faig tots els possibles per demostrar-li’l; d’aquesta manera aconseguisc el que eixa actitud pretén, és a dir, traure un benefici propi. Però amb ells sobra qualsevol grolleria, àdhuc qualsevol oprobi o desdeny. Amb el seu cap humiliat i ulls temorosos i implorants es llisquen entre les meues cames suplicant recer i empara. Els meus menyspreus són abjectes i, potser, ho reconec, mortificants i bàrbars; emperò, torne a repetir, és quelcom molt superior a les meues forces. Em fa nàusees la seua visió, no ho puc remeiar.

Jo pense que els gossos saben molt bé que qualsevol ésser els odia, el que passa és que aquests creuen que els necessiten, i el gos aprofita molt bé aquesta circumstància per a viure còmodament d’ell. Pateix, a vegades (no sempre), però a canvi, i atés que no posseeix el sentiment d’orgull, aguanta i en trau benefici; en una paraula: creix a costa d’una societat extensament plural i farcida de diverses formes de vida. I és per això que no aconseguisc suportar la seua presència. Tan sols conéixer la seua existència em deprimeix. No ens adonem que ens estan explotant d’una manera total i sense càstig. Hauríem d’acabar amb ells. Senzillament, no els suporte, sobretot quan em pixen les meues rodes; i això que sóc un cotxe molt tolerant i condescendent.

Tom Fantzen, Zinneke pis, 1998, escultura bronce

Los perros, esos animales que se llaman (o llamamos) amigos del hombre, me resultan abiertamente irritantes o, siendo un poco más sincero, insoportables. No podría decir el porqué (al menos no un motivo con suficiente peso), pero es un sentimiento que tengo muy claro, está muy metido dentro de mí, y, quizás, lo que más me fastidia no es la propia molestia que me producen, ni desconocer el porqué de esta actitud tan negativa hacia  ellos; lo que verdaderamente me disgusta es que ellos no se dan cuenta de la repulsión que me provocan. Ellos, o bien porque se hacen los idiotas (condición que indudablemente no sufren), o bien porque les importan un bledo mis sentimientos, me tratan exactamente igual que a cualquier ser que los estime y los halague o mime con verdadera pasión. Esto, puede que ustedes no lo crean, pero me revienta, me saca de quicio, me resulta sencillamente, insufrible.

Cuando yo poseo un sentimiento (sea éste el que sea) por alguien o por algo, hago todo lo posible para demostrárselo; de esta manera consigo lo que esa actitud pretende, es decir, sacar un beneficio propio. Pero con ellos sobra cualquier grosería, incluso cualquier oprobio o desdén. Con su cabeza humillada y ojos temerosos e implorantes se deslizan entre mis piernas suplicando cobijo y amparo. Mis desprecios son abyectos y, tal vez, lo reconozco, mortificantes y bárbaros; empero, vuelvo a repetir, es algo muy superior a mis fuerzas. Me da náuseas su visión, no lo puedo remediar.Yo pienso que los perros saben muy bien que cualquier ser les odia, lo que pasa es que éste cree que lo necesita, y el perro aprovecha muy bien esta circunstancia para vivir cómodamente de él. Sufre, a veces (no siempre), pero a cambio, y dado que no posee el sentimiento de orgullo, aguanta y saca beneficio; en una palabra: crece a costa de una sociedad extensamente plural y repleta de diversas formas de vida. Y es por eso que no consigo soportar su presencia. Tan sólo conocer su existencia me deprime. No nos damos cuenta de que nos están explotando de una manera total y sin castigo. Deberíamos acabar con ellos. Sencillamente, no los soporto, sobre todo cuando me mean mis ruedas; y eso que soy un coche muy tolerante y condescendiente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *