Els ningú / Los nadie. Por Manel Costa

Fa temps que pensem en la causa i l’efecte. Fa temps que pensem en l’absència de l’efecte. Fa temps que pensem en l’absència de la causa. Hem arribat a pensar que existeix un ningú culpable de tot això. I posats a opinar (amb més o menys serietat) és possible que vostés, que són ningú (per a nosaltres), tinguen quelcom a veure quan res passa, és a dir, quan res ocorre. A veure si ens aclarim; el que volem dir és que siguen vostés els culpables directes de la negació de l’acció, del no fer, ja que és evident que ningú l’únic que pot fer és res. I què passa quan algú està esperant que quelcom ocórrega i això no esdevé? Doncs que els culpables són vostés, els ningú, que no fan res. El no-res, evidentment, tan sols pot produir-lo vostés, els ningú. Comprenen?

Ens dirigim a vostés, senyors ningú, encara que sabem de bestreta, que no ens faran cas, atés que no existeixen, però almenys la nostra consciència quedarà en pau.

No els fa vergonya no fer tantes coses? Nosaltres és que, la veritat, no comprenem tan gran insensatesa en algú que no existeix. Si poguérem els colpejaríem les natges repetides vegades. Sàpiguen vostés, senyors ningú, que els que som estem fins al capdamunt de vostés, que no els aguantem, ni crec que els aguantarem mai, jamai. Tenim un cosí a qui sa mare li diu que és un “don nadie”, i aleshores nosaltres, cegament, ens acarnissem amb el pobre xicot i el colpegem fins que ens sagnen les mans; és una reacció injusta, ho sabem, però està produïda per l’odi que els tenim a tots vostés, senyors ningú. Hi ha vegades que el nostre germà (d.e.p.) es pixa en el llit de pura ràbia que té perquè se sent impotent davant les seues accions ningunes, però contínues; les quals, per mancar de forma (encara que no de temps) són gairebé més reprovables que les oposades, que són, evidentment, inexistents.

Crearem la Lliga de Caçadors dels Ningú, però abans haurem d’estudiar detingudament la manera de caçar-los, ja que és palès que una volta caçats deixen automàticament d’ésser ningú per a convertir-se en algú, i llavors deixen, naturalment, de ser culpables i perden immediatament tot l’interés.

La fulla d’afaitar va lliscar arterament pel tauler d’escacs, i ,amb un precís moviment, li tallà el cap al rei.

Hace tiempo que pensamos en la causa y el efecto. Hace tiempo que pensamos en la ausencia del efecto. Hace tiempo que pensamos en la ausencia de la causa. Hemos llegado a pensar que existe un nadie culpable de todo esto. Y puestos a opinar (con mayor o menor seriedad) es posible que ustedes, que son nadie (para nosotros), tengan algo que ver cuando nada pasa, es decir, cuando nada ocurre. A ver si nos aclaramos; lo que queremos decir es que son ustedes los culpables directos de la ausencia de la acción, del no hacer; ya que es evidente que nadie lo único que puede hacer es nada. ¿Y qué pasa cuando alguien está esperando que algo ocurra y eso no acontece? Pues que los culpables son ustedes, los nadie, que no hacen nada. La nada, evidentemente, sólo puede producirla ustedes, los nadie. ¿Comprenden?

Nos dirigimos a ustedes, señores nadie, aunque sabemos de antemano, que no nos harán caso, dado que no existen, pero al menos nuestra conciencia quedará en paz.

¿No les da vergüenza no hacer tantas cosas? Nosotros es que, la verdad, no comprendemos tan gran insensatez en alguien que no existe. Si pudiéramos les golpearíamos las nalgas repetidas veces. Sepan ustedes, señores nadie, que los que somos estamos hasta las narices de ustedes, que no les aguantamos, ni creo que los aguantaremos nunca, jamás. Tenemos un primo a quien su madre le dice que es un «don nadie», y entonces nosotros, ciegamente, nos cebamos con el pobre chico y lo golpeamos hasta que nos sangran las manos; es una reacción injusta, lo sabemos, pero está producida por el odio que les tenemos a todos ustedes, señores nadie. Hay veces que nuestro hermano (d.e.p.) se mea en la cama de pura rabia que tiene porque se siente impotente ante sus acciones ningunas, pero continuas; las que, por carecer de forma (aunque no de tiempo) son casi más reprobables que las opuestas, que son, evidentemente, inexistentes.

Crearemos la Liga de Cazadores de los Nadie, pero antes tendremos que estudiar detenidamente la manera de cazarlos, ya que es patente que una vez cazados dejarán automáticamente de ser nadie para convertirse en alguien, y entonces dejarán, naturalmente, de ser culpables y perderán inmediatamente todo el interés. 

La hoja de afeitar se deslizó arteramente por el tablero de ajedrez y le cortó, de un certero movimiento, la cabeza al rey.