Dualitat / Dualidad. Por Manel Costa

Qualsevol visió, el mer fet de sentir m’abstrau tant o més que els teus pensaments, ja que el teu continu raonar no em deixa llibertat per realitzar els meus actes. Sovint perceps les teues sensacions amb les meues facultats, i d’aquesta manera transiten dos raonaments tan potents per un camí tan prim, que l’únic que produeix és un embussament de tres parells de collons.

El teu camí anormal per la meua vida ha fet d’aquesta un paratge abrupte, on els arbres moren en nàixer i naixen en morir. On el sol, sense cremar tot just, calfa la terra humida que generalment mai arriba a estar totalment mullada. 

És veritat, també, que moltes voltes, infinitat de voltes, has fallat als meus requeriments, no has estat prest ni encertat a les meues motivacions. Fins i tot, ara mateix, no em deixes que siga suficientment dur amb tu; en part em domines i fas de mi el que vols. Aquestes acusacions eixen, naixen de tu i no de mi. Jo, malauradament, tan sols sóc un instrument al teu servei. Doncs bé, em rebel·le!, vull i desitge enfrontar-me a tu amb totes les meues forces (que també són les teues), però no sé com fer-ho, i no vull posar-me a pensar perquè cauria una altra vegada en les teues mans de pensar (que també són les meues).

Sí, és veritat, tens totes les cartes al teu favor, i en aquesta lluita desigual tan sols hi ha un possible guanyador: tu. Encara que pense que el mínim fet de fer-te front és ja un èxit, una victòria, una victòria pírrica, almenys.

Fins ara m’has deixat fer, però sé que en qualsevol moment intervindràs i, amb el teu poderós “poder” sobre mi, em confondràs, emboiraràs el teu mateix do, el de pensar. Emperò, mentre puga, mentre em deixes, continuaré criticant-te, clavant-te paraula a paraula, queixalada a queixalada les meues mortíferes fra…ses, ja que… és… ets… el més despert, intel·ligent, hàbil, generós i caritatiu cervell que he tingut en totes les meues vides.

Nyas coca! Què t’ha paregut… morrut?!

Cualquier visión, el mero hecho de sentir me abstrae tanto o más que tus pensamientos, ya que tu continuo razonar no me deja libertad para realizar mis actos. A menudo percibes tus sensaciones con mis facultades, y de esta manera transitan dos razonamientos tan potentes por un camino tan delgado, que lo único que produce es un atasco de tres pares de cojones.

Tu camino anormal por mi vida ha hecho de ésta un paraje abrupto, donde los árboles mueren al nacer y nacen al morir. Donde el sol, sin quemar apenas, calienta la tierra húmeda que generalmente nunca llega a estar totalmente mojada.

Es verdad, también, que muchas veces, infinidad de veces, has fallado a mis requerimientos, no has estado presto ni acertado a mis motivaciones. Incluso, ahora mismo, no me dejas que sea suficientemente duro contigo; en parte me dominas y haces de mí lo que quieres. Estas acusaciones salen, nacen de ti y no de mí. Yo, desgraciadamente, tan sólo soy un instrumento a tu servicio. Pues bien, ¡me rebelo!, quiero y deseo enfrentarme a ti con todas mis fuerzas (que también son las tuyas), pero no sé cómo hacerlo, y no quiero ponerme a pensar porque caería otra vez en tus manos de pensar (que también son mías).

Sí, es verdad, tienes todas las cartas a tu favor, y en esta lucha desigual sólo hay un posible ganador: tú. Aunque pienso que el mínimo hecho de hacerte frente es ya un éxito, una victoria, una victoria pírrica, al menos.

Hasta ahora me has dejado hacer, pero sé que en cualquier momento intervendrás y, con tu poderoso «poder» sobre mí, me confundirás, nublarás tu mismo don, el de pensar. Empero, mientras pueda, mientras me dejes, continuaré criticándote, clavándote palabra a palabra, diente a diente mis mortíferas fra… ses, ya que … es … eres … el más despierto, inteligente, hábil, generoso y caritativo cerebro que he tenido en todas mis vidas.

¡Toma castaña! ¡¿Qué te ha parecido… pelotudo?!