ActualidadRelatos

Buit, fofo i desert / Vacío, fofo y desierto. Por Manel Costa, con ilustraciones de Kolo

©Kolo, Pienso, 2020

Quan em pentine els cabells sent que una part de mi s’acaba. Això no és obstacle perquè els trinats dels ocells esgarren aquells abillaments que, per desgràcia o ignorància, no posseeixen títols nobiliaris o patrimonis artístics.

Tanmateix, les panderoles que cada matí ens delecten amb els seus balls afrodisíacs, ens permeten resistir les contrarietats del temps que ens desenllustra, ens desgasta i ens torna més insonors, més invisibles i menys creïbles. Això m’agrada, em plau pensar que els altres pensen que jo no pense, quan en veritat us dic que sí, sí que pense, encara que sense pensar, perquè en realitat jo sóc pensament, la meua essència es composa d’idea, i la meua totalitat aixopluga tots els pensaments que pensen que jo no pense. És a dir, qualsevol pensament que pense que jo no pense, pel simple fet de pensar que manco de capacitat pensativa, s’imbrica de manera subtil dins del meu propi pensament. La possibilitat de pensar que no pense, implica impossibilitat de negar el meu pensar, o el que és el mateix, si es pensa que el meu pensament és fictici, s’està demostrant implícitament  que posseïsc pensaments propis, el contrari seria una entelèquia fàcil de demostrar, almenys quan em pentine els cabells i arrossegue, amb aquest gest, part del meu ésser.

Per altra banda, en el moment que el meu pensament pensa que els altres pensen que jo no pense, està reconeixent que diversos “pensars” existeixen a banda del meu propi pensar. Això, a primera vista, pot paréixer una incongruència o una contradicció a les meues afirmacions anteriors. Res més lluny de la veritat. Si analitzem de manera irracional i subjectiva el pensament abans descrit, podem arribar fàcilment a la conclusió que pensar tan sols constitueix el principi del pensament absolut. És a dir, un pensament forma part d’altre, i així successivament, de manera que el primigeni pensament va pensar un pensament al qual va donar autonomia per seguir reproduint-se. La progressió geomètrica fou ràpida; passat un temps curt l’espai pensant es va omplir de pensaments fèrtils com conilles, emperò al mateix temps el pensament inicial albergava la totalitat de pensaments; era evident que el primer pensament va tindre la necessitat de pensar un espai perquè els pensaments que eixien del seu pensar tingueren lloc suficient per desenvolupar les seues pròpies capacitat pensatives. D’aquesta manera hem pogut arribar a la conclusió que, encara que el meu pensament siga passiu, buit, fofo i desert, és d’una qualitat substancialment superior a aquells pensaments que pensen que jo no pense.Tranquils, l’estona ja ha passat. Ja em sent una mica millor. Ha sigut dur, però, tranquils, això em passa de tant en tant. Ara una píndola i al llit, i demà nou, com si no haguera passat res. Au!

Cuando me peino el pelo siento que una parte de mí se acaba. Esto no es obstáculo para que los trinos de los pájaros rasguen aquellos atuendos que, por desgracia o ignorancia, no poseen títulos nobiliarios o patrimonios artísticos.

Sin embargo, las cucarachas que cada mañana nos deleitan con sus bailes afrodisíacos, nos permiten resistir las contrariedades del tiempo que nos quita lustre, nos desgasta y nos vuelve más insonoros, más invisibles y menos creíbles. Esto me gusta, me complace pensar que los demás piensan que yo no pienso, cuando en verdad os digo que sí, sí que pienso, aunque sin pensar, porque en realidad yo soy pensamiento, mi esencia se compone de idea, y mi totalidad cobija todos los pensamientos que piensan que yo no pienso. Es decir, cualquier pensamiento que piense que yo no pienso, por el simple hecho de pensar que carezco de capacidad pensativa, se imbrica, de manera sutil, dentro de mi propio pensamiento. La posibilidad de pensar que no pienso, implica imposibilidad de negar mi pensar, o lo que es lo mismo, si se piensa que mi pensamiento es ficticio, se está demostrando implícitamente que poseo pensamientos propios, lo contrario sería una entelequia fácil de demostrar, al menos cuando me peino los cabellos y arrastro, con este gesto, parte de mi ser.

Por otra parte, en el momento que mi pensamiento piensa que los demás piensan que yo no pienso, está reconociendo que varios «pensares» existen aparte de mi propio pensar. Esto, a primera vista, puede parecer una incongruencia o una contradicción en mis afirmaciones anteriores. Nada más lejos de la verdad. Si analizamos de manera irracional y subjetiva el pensamiento antes descrito, podemos llegar fácilmente a la conclusión de que pensar tan solo constituye el principio del pensamiento absoluto. Es decir, un pensamiento forma parte de otro, y así sucesivamente, de modo que el pensamiento primigenio pensó un pensamiento al que dio autonomía para seguir reproduciéndose. La progresión geométrica fue rápida; pasado un tiempo corto el espacio pensado se llenó de pensamientos fértiles como conejas, empero al mismo tiempo el pensamiento inicial albergaba la totalidad de pensamientos; era evidente que el primer pensamiento tuvo la necesidad de pensar un espacio para que los pensamientos que salían de su pensar tuvieran lugar suficiente para desarrollar sus propias capacidades pensativas. De esta manera hemos podido llegar a la conclusión de que, aunque mi pensamiento sea pasivo, vacío, fofo y desierto, es de una calidad sustancialmente superior a aquellos pensamientos que piensan que yo no pienso.

Tranquilos, el tiempo ya ha pasado. Ya me siento un poco mejor. Ha sido duro, pero, tranquilos, esto me pasa de vez en cuando. Ahora una píldora y a la cama, y ​​mañana nuevo, como si no hubiera pasado nada. Hala!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *