Alfaro y Fuster en La Nau

Comisariada por el estupendo artista Artur Heras (generoso benefactor de la portada del número 7 de nuestra revista Canibaal) y por el profesor, Anacleto Ferrer, lúcido pensador e igualmente colaborador del mítico número que Canibaal dedicó a la «Ironía y brevedad», Alfaro – Fuster. Assaig amb els dits. Escultures – escrits – dibuixos es una interesantísimo recorrido a la simpatía estética y vital entre Joan Fuster y Andreu Alfaro.

uni

Canibaal se desplazó al Centre Cultural La Nau donde en la Sala Martínez Guerricabeitia se puede ver esta recomendada exposición desde ya y hasta el 14 de enero de 2018.

7

La exposición incluye entre un extenso número de obras independientes, escritos y fragmentos de entrevistas, más de 50 dibujos, esculturas y esbozos que el artista valenciano realizó sobre el escritor de Sueca.

cin

Aproximació a un cap de Joan Fuster I, 2001 Col.lecció Andreu Alfaro

http://www.andreualfaro.com/es/biografia/: ANDREU ALFARO (Valencia, 1929 – Rocafort, 2012).

Escultor de formación autodidacta, inicia su actividad artística a finales de los años cincuenta con una escultura de herencia constructivista para desarrollar, en las tres décadas siguientes, una obra cambiante y diversificada pero fiel a ciertas concepciones básicas: la asimilación en la creación artística de la metodología de los procesos y materiales industriales, una vocación sintética en la forma y el convencimiento de que la escultura debe recuperar su carácter público y conmemorativo.

Realiza sus primeras exposiciones individuales en 1957 y 1958. Ha participado en la Bienal de Venecia en varias ocasiones (1966, 1976 y 1995), y es frecuente que sus obras concurran a las prestigiosas ferias de Colonia, Düsseldorf, Basilea, París o Madrid. Entre sus más de cincuenta exposiciones individuales cabe destacar las importantes retrospectivas de 1979 en el Palacio Velázquez del Parque del Retiro de Madrid y de 1991 en el Instituto Valenciano de Arte Moderno; y las exposiciones del año 1989 en París, en la Galerie de France, del 2000 en Quadrat Bottrop, en el Josef Albers Museum y la del 2001 en Den Haag, Scheveningen, en el Museum Beelden aan Zee.

Mención especial merecen sus casi cien esculturas monumentales, construidas a escalas sorprendentes y con una vocación de integrarse en los espacios públicos como verdaderos monumentos colectivos, que se encuentran en numerosas ciudades españolas (Madrid, Valencia, Barcelona, Burgos, Gerona), en Alemania (Colonia, Maguncia, Frankfurt…) o en EEUU (Nueva York).

En reconocimiento a su larga y creativa dedicación a la escultura ha sido galardonado con el Premio Nacional de Artes Plásticas (1981) del Ministerio de Cultura, el Premi d’Honor Jaume I (1980) y la Creu de Sant Jordi (1982) de la Generalitat de Catalunya. En 1991 recibió también el Premi Alfons Roig de la Diputació de València.

Ese mismo año, su obra “La Puerta de la Ilustración” (Avenida de la Ilustración, Madrid) recibió el premio de Urbanismo, Arquitectura y Obra Pública del Ayuntamiento de Madrid. En 2016 le fue concedido, a título póstumo, el Premio IVAM y la Medalla de la Universidad de Valencia.

cuat

https://espaijoanfuster.org/biografia-joan-fuster-i-ortells/

«Joan Fuster és l’intel·lectual més important que ha donat el nostre país en moltes decades. Nascut a Sueca, on va viure sempre i des d’on es van difondre la seua obra i el seu pensament, l’escriptor va sorgir d’un ambient rural i modest, com a fill d’un tallista d’imatges religioses, que a més era mestre de dibuix i cap comarcal del carlisme.
En el seu poble, Fuster es va formar primer al parvulari de l’Asil de l’Encarnació, després al Centre Escolar i, fins al 1942, féu el batxillerat al Col·legi Politècnic, on son pare exercia la docència. Fuster aviat manifestà interés pels llibres i la lectura, la història local, la llengua i la cultura dels valencians, aficions que, a pesar de viure en temps no gens propicis, pogué desenvolupar amb la inestimable ajuda inicial del seu condeixeble Fermí Cortés, l’amistat amb el qual va durar sempre, i de José Albi.
L’estada a València (1942-1947), per a cursar els estudis de Dret, el posaria en contacte amb un ambient favorable per a les seues inquietuds culturals, com ara algunes tertúlies, el cinema, els concerts o les llibreries, sobretot de vell. Als vint-i-cinc anys, acabada la carrera, la biblioteca particular de Fuster ja reunia més de mil volums; havia publicat articles i poemes a l’Almanaque de Las Provincias i la revista suecana Víspera, entre d’altres; codirigia amb Albi la revista Verbo, cuadernos literarios, on també s’encarregava de fer traduccions, dibuixos, crítica literària, etc., i havia establert lligams que serien determinants amb figures del món literari valencià, com ara Carles Salvador –de Lo Rat Penat–, i Xavier Casp i Miquel Adlert –caps de l’Editorial Torre.
En finalitzar la carrera, començà a treballar a València en una empresa exportadora de cítrics i obrí un bufet a Sueca, però sense la necessària vocació per a dedicar-s’hi de ple. Eren temps en què només vivia per a la literatura, especialment la creació poètica i els articles sobre política, qüestions nacionals o crítica literària. Quant a la poesia, publicà el seu primer recull, Sobre Narcís, l’any 1948, a l’editorial Torre. Hi seguiren 3 poemes (1949), Ales o mans (1949), Va morir tan bella (1951), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954). Amb escrits periodístics, col·laborà en les publicacions periòdiques La Nostra Revista i Pont Blau, que alguns intel·lectuals catalans feien a l’exili mexicà. A més, els diaris de València Levante, el 1954, i Jornada, el 1957, l’inclogueren entre els articulistes habituals, bàsicament sobre qüestions culturals. Com que els seus ingressos econòmics eren minsos, els intentava complementar amb les dotacions de concursos literaris i amb encàrrecs, com els que començà a rebre de les editorials Barcino, Moll o Selecta.
Si la vida cultural suecana mai no li va ser aliena, molt menys ho fou als anys de joventut, quan, sempre actiu, formà part de l’organització dels Jocs Florals que se celebraren els anys 1944 i 1952; colaborà en el Boletín-circular de la Asociación de Jóvenes de Acción Católica, que coordinava Fermí Cortés; i, amb motiu de les festes de la Coronació de la Mare de Déu de Sales el 1952, traduí del francés l’obra teatral de Paul Claudel La Bona Nova a Maria, per a ser dirigida per Francesc de P. Burguera i representada per una seua colla de companys.
Abandonada definitivament la poesia, recollida molt després en Set llibres de versos (1987), començà una nova etapa creativa, en la qual va alternar els estudis sobre història cultural i lingüística del país i els assaigs de contingut humanístic. Entre els primers, trobem articles a la Revista Valenciana de Filología, sobre autors clàssics valencians de l’Edat Mitjana, i les monografies La poesia catalana fins a la Renaixença (1954), Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer (1955), La poesia catalana (1956) i El món literari de sor Isabel de Villena (1957). També va editar una Antologia de la poesia valenciana (1956) i una altra d’Ausiàs March (1959), així com un Recull de contes valencians (1958) i una selecció per a la lectura: Un món per a infants (1959).
El gènere assagístic fou l’eix central i potser més durador de la seua extensa producció bibliogràfica, on es manifesta un Fuster lúcid, crític, irònic, escèptic i sempre brillant, en la línia dels més destacats pensadors europeus. D’aquesta primera etapa són El descrèdit de la realitat (1956); Les originalitats (1956); Figures de temps (1957; Premi Josep Yxart) i Judicis finals (1960).
Amb el prestigi en ascens, gràcies a la ja extensa bibliografia, els premis literaris, les conferències, les col·laboracions periodístiques, l’assistència a tertúlies, etc., l’any 1962 suposà per a Fuster una data decisiva, amb l’aparició de Nosaltres els valencians, El País Valenciano, Poetes, moriscos i capellans i Qüestió de noms. El primer és el seu llibre més reeditat. El segon, fou l’excusa per a una forta campanya contrària als diaris de València —on la seua col·laboració quedà des de llavors exclosa. Tot plegat, li concità fermes adhesions i també enemistats de llarga durada i fins i tot dos atemptats (1978 i 1981).
A partir d’aquell moment, intensificà les col·laboracions a diaris barcelonins –El Correo Catalán, Tele/exprés, i La Vanguardia– i madrilenys —Informaciones–, i a revistes, com ara Serra d’Or. També en els anys seixanta, va traduir cinc llibres d’Albert Camus, un de Johan Falkberget i un altre d’Ignazio Silone, alguns d’ells amb l’ajuda de Josep Palàcios.
Igualment en aquella dècada de 1960 i inicis de la següent, apareixeran altres títols fonamentals, com els estudis d’història cultural El bandolerisme català: la llegenda (1963), Heretgies, revoltes i sermons (1968) i Literatura catalana contemporània (1972); i els assaigs Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d’esperar (1965), L’home, mesura de totes les coses (1967), Consells, proverbis i insolències (1968), Examen de consciència (1968), Babels i babilònies (1972) i Contra Unamuno y los demás (1975). Sense oblidar els quatre primers toms de les Obres completes (1968, 1969, 1971 i 1975).
Igualment importants foren els estudis La Decadència al País Valencià (1976), Llibres i problemes del Renaixement (1989) i, en l’àmbit de l’assaig de pensament i reflexió, Sagitari (1984).
Des del punt de vista de la intervenció pública, amb la nova perspectiva creada per la desaparició de Francisco Franco (1975), l’escriptor pugué fer més explícit el seu compromís amb la reinstauració de la democràcia i la recuperació dels drets nacionals del poble valencià: participava amb propostes, aportava idees, acudia allà on el reclamaven, rebia a la seua casa del carrer de Sant Josep visites de tota condició sociopolítica i cultural, publicava títols com Un país sense política (1976), El blau de la senyera (1977), Destinat (sobretot) a valencians (1979), Ara o mai (1981), País Valencià, per què? (1982), Pamflets polítics (1985) o Punts de meditació (Dubtes de la “Transición”) (1985). Però les circumstàncies de la Transició provocaren aviat en ell una posició de rebuig, perquè considerava que els canvis eren incomplets. Finalment, decidí retirar-se de la vida pública, amb la intenció de dedicar-se en exclusiva a l’activitat acadèmica, deixant enrere les col·laboracions en la premsa, en aquella època, sobretot als setmanaris Por Favor, Jano, Qué y Dónde, El Món o El Temps o a Serra d’Or.
La relació de Fuster amb el món acadèmic va ser especialment intensa en els darrers anys de la seua vida. Fou professor i catedràtic de la Universitat de València i doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona i per la Universitat de Barcelona.
Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consell Valencià de Cultura i de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigacions i dirigí l’Institut de Filologia Valenciana.
Entre els nombrosos premis guanyats per Fuster, cal destacar els dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l’exili (1950), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i el Premi de les Lletres del País Valencià. El 1972, es creà es el premi d’assaig que porta el seu nom. El 1983 rebé la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya; un any després, l’Ajuntament suecà el nomenà Fill Predilecte.
Quant va morir 1992, Fuster deixà al poble de Sueca, la seua biblioteca d’uns vint-i-cinc mil títols, l’hemeroteca, l’arxiu personal i l’arxiu del seu pare, a més d’un extens arxiu fotogràfic i d’una col·lecció d’art amb gairebé dues-centes peces».

J. Antoni Carrasquer Artal i Francesc Pérez Moragón

fi

o

s

Fotografías: JGCívico

Portadanúmero7Canibaal

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>